El silenci


El silenci és una de les primeres coses que s’ensenya a l’aprenent maçó en la seva iniciació; ja de bon principi, en la cambra de reflexió trobem que hem d’observar i pensar sobre allò que tenim al davant en silenci. Aquest fet resulta al principi impactant, però de seguida s’entén la seva importància. El silenci de l’aprenent mai s’ha d’entendre com una mostra d’autoritarisme o menysteniment; el silenci és necessari per poder escoltar en atenció el que diuen els germans i no distreure’s dels treballs de la lògia, i aquesta atenció i contenció de l'impuls de parlar és indispensable per avançar en el procès d’aprenentatge dels nous maçons; també per ser tolerants en tot allò que es diu i s’observa, i en la interiorització de que s’està treballant de forma col·lectiva per tal que cadascú de nosaltres ho aprofiti individualment. Podem dir que el silenci de l’aprenent te una naturalesa dual: Silenci per escoltar-se a un mateix i fugir del soroll superficial del mon profà, que ens dispersa i ens impedeix la concentració necessària per aprendre i observar correctament, i el Silenci per escoltar als demés, que ens permet als aprenents reflexionar i assimilar de forma adequada les paraules dels germans. 

El silenci ha de ser també una peça clau en el nostre comportament en tots els àmbits; sempre és millor callar si no sabem bé el que hem de dir, o en quin moment ho hem de fer; de la mateixa manera no hem de parlar fins que no siguem capaços de controlar les passions, i que no siguin aquestes les que marquin les nostres paraules, ja que d’aquesta manera només s’aconsegueix ofendre i fer mal a l’interlocutor, però també ens farem mal a nosaltres mateixos.

En aquest sentit ja el gran filòsof i matemàtic Pitàgores va dir que cal mantenir-se callat i només parlar si allò que es va a dir és millor que el silenci que es trenca. Val a dir que tan Pitàgores com Zoroastre tenien previst un període de silenci pels seus aprenents de 3 anys.

Ja en les primeres lògies a Escòcia i Anglaterra es va definir la necessitat de mantenir silenci i respecte en els treballs que es desenvolupaven, i ben aviat es va constatar la necessitat que els treballs es fessin en edificacions adequades per mantenir aquesta solemnitat i silenci indispensables. Ja a partir del segle XVIII i en endavant, s’estableix la tendència creixent i majoritària de mantenir durant els treballs de la lògia un ambient de silenci i solemnitat, encara que al principi no totes les lògies seguien aquests preceptes.

Aquest enfocament cap al respecte i la solemnitat va ser descrit bellament pel filòsof maçó Walter Leslie Wilmshurst explicant la seva lògia ideal:

«Seria un santuari de silenci i contemplació, només interromput per les manifestacions cerimonials o paraules competents i lluminoses expressades pels mestres. I com més alt sigui el grau, més profund i solemne serà el sentit d’excloure tots els pensaments i interessos temporals, i apropar-nos més a la llum principal que obre l’activitat dels nostres cors i que ha de ser el nostre desig més important. En aquestes circumstàncies cada reunió de la lògia esdevindrà una profunda experiència espiritual. Cap membre desitjarà destorbar l’harmonia de la lògia per parlar de pensaments aliens»

Molts autors maçònics que han tractat el tema coincideixen en aquest sentit, que el silenci, l’ordre i la seriositat son necessaris per poder realitzar correctament els treballs esotèrics de la lògia, i que aquest silenci distingeix les reunions maçòniques de les profanes, i segons el Diccionari Enciclopèdic de la Maçoneria de Lorenzo Frau Abrines, el silenci és: «una obligació que hem d’observar dintre i fora de la lògia».

El silenci no consisteix únicament en no emetre paraules, el silenci és molt més que això, els maçons em d’aprendre a mantenir-nos en silenci també interiorment, perquè només quan mantenim callat el pensament se’ns pot manifestar la Veritat, que necessita aquest silenci per que la puguem interioritzar de forma íntima i profunda. 

La importància del silenci queda molt ben expressada en la presentació del llibre «El silenci Maçònic» del G.·. Josep Lluís Domènec Gómez: 

«Vivim en un món ple de so, de paraules insignificants, vàcues i buides de contingut, retòricament intempestives i banals, on la verbalització és la regla i el silenci l’excepció, que ens invita velada i subliminalment, a l’exercici de moderar el verb fins i tot sense tenir-ne el propòsit. En una època en que qualsevol indocumentat pot imaginar-se que és un savi, sense quasi-bé pensar en el que està dient i des de les moltes plataformes que la societat moderna ens brinda i posa al nostre abast, apareix de manera subtil davant dels nostres sentits, l’opció de l’art de callar i guardar un discret silenci».

Abundant en aquesta reflexió, tot i que vivim en la societat de la informació i tots tenim accés a milers de documents mitjançant internet, hi ha moltes coses que no es poden ensenyar per aquests mitjans: l’experiència iniciàtica, la transformació que es te per la participació en els rituals, l’amor fraternal que es deriva del treball esotèric, la tolerància i la llibertat de consciència només s’aprenen en els treballs de lògia. D’aquí la importància del silenci per obtenir el resultat adequat de tot aquest aprenentatge.

Com a reflexió personal, voldria afegir que com a profà sempre havia tingut la intuïció de la importància del silenci en la vida i en les relacions entre les persones; molts cops, quan el discurs d’alguna persona em semblava especialment bo, o el seu comportament en un debat transmetia seguretat i coneixement, després d’analitzar-ho descobries que aquesta impressió venia molts cops de la gestió dels silencis que feia aquesta persona, de parlar poc però de forma acurada i en coneixement d’allò que es diu. Ja com a maçó te n’adonés que aquesta manera de fer forma part del procès d’aprenentatge en que estem immersos, i l’elaboració d’aquesta planxa m’ha permès conèixer les raons profundes de tot plegat. Personalment em desagraden els debats desordenats i les paraules irreflexives o irrespectuoses que escoltem molts cops en els mitjans, i pronunciades malauradament molts cops per persones que son referents de la societat. En conseqüència em sento molt a gust seguint les pautes que se’ns marquen als aprenents de mantenir-nos en silenci, escoltant i interioritzant el que sentim en la lògia.

Com a resum de la importància del silenci vull fer esment de diverses dites i reflexions de persones de referència o bé que ens ha llegat la història:

El savi rabí Akiva, filòsof del segle primer i persona cabdal en la creació del judaisme modern va dir: «El silenci és la tanca de defensa de la saviesa»

L’humorista argentí Quino va dir: «No cal dir tot el que es pensa, però si que cal pensar tot el que es diu»

L’autor William Shakespeare va dir: «És millor ser rei del teu silenci que esclau de les teves paraules»

I finalment, Abraham Lincoln va dir: «Més val mantenir-se callat i que sospiten de la teva niciesa, que parlar i treure de dubtes»

Comentarios