Els Altres Egipcis

Com si fos un relat d'intriga, vull introduir en aquesta planxa una endevinalla i un misteri. 

L'endevinalla és la següent: a qui diem que és egipci sense ser-ho?. En quasi tots els idiomes s'anomenen amb mots iguals o propers a egipci, tant en l'arrel llatina com en la grega. Egyptians o gypsies en anglès, egipciacos o gitanos en espanyol. Tanmateix l'autèntic nom dels gitanos és Rom i així es reconeixen a si mateixos i d'aquí deriva el nom del seu idioma comú, malgrat que parlin totes les llengües dels països per on passen o s'estableixen i que, una bona part d'ells no el saben parlar i sols usen algunes paraules a mena de d'argot.

Perquè anomenem gitanos al Rom?. La llegenda ve de molt antic, de quan cap al segle XV van començar a venir a Europa provinents de l'Imperi de Bizanci a on havien arribat de Pèrsia i Armènia el segle XII i aquí de la Índia el segle XI. Segons els estudis històrics aquest subcontinent seria el seu origen i la seva raça seria indoeuropea però això ho veurem més endavant. Els Rom, que significa “home” en romaní, cultivaven al seu pas la llegenda de que provenien d'Egipte i que eren desterrats dels diferents països i imperis per les seves creences religioses cristianes fugint dels musulmans. Ja antigament en terres gregues se'ls anomenava Aigyptioi. 

Ara un misteri. Al segle XVI, ja en vigor la persecució dels gitanos a molts països, a Escòcia podien trobar refugi quan ho necessitaven als dominis de la família Sinclair. Aquesta família era i és avui en dia propietària del Castell de Roslin, i en els seus terrenys s'hi va edificar el segle XV una de les obres arquitectòniques més conegudes pels maçons, la Rosslyn Chapel. Apart de ser un refugi, els gitanos acostumaven a reunir-se els mesos de maig i juny fent festivals a Roslin hostatjats a dues torres del Castell anomenades Robin Hood i Little John. En aquells anys William Sinclair, Compte de Caithness, descendent de grans Templers de la família Sinclair o Saint-Clair en el seu origen, era el Gran Mestre de la Gran Lògia d'Escòcia. 

Què vinculava la família Sinclair als gitanos?. Era la maçoneria protectora d'aquesta raça i cultura?. Aquí tenim el misteri. 

Sols he trobat una referència a un possible vincle entre maçoneria i els Rom, i és en un article de René Guénon del 1928 anomenat “Le Compagnonnage et les Bohemiens” més tard recollit en el llibre “Etudes sur la Franc-maçonnerie et le Compagnonnage”. Sorprenentment Guénon al tractar d'explicar aquests vincles fa referència a una curiosa similitud entre els ritus gitanos amb el ritu jueu, tot negant que hi hagi qualsevol vincle ètnic però dient que potser hi ha vincles més misteriosos entre ells. 

Per on podem començar per veure l'origen d'aquests misteriosos vincles?. Potser si anem als orígens del poble jueu podem trobar alguna pista. 

Al segle XVIII A.C. el pobles semítics que habitaven Canaan van emigrar a l'Egipte faraònic guiats per Jacob, allí es van dividir en dotze tribus i van ser esclavitzats. Quatre segles més tard en l'anomenat Èxode i guiats per Moisès van tornar a Canaan, la seva terra promesa i Josuè va repartir les terres entre les dotze tribus. Van ser governats per reis com un sol poble fins a la mort del rei Shelomo o Salomó en que van quedar dividits entre el regne de Jehudà o Judà format per les tribus de Judà i Benjamí al sud i el regne d'Israel al nord amb les deu tribus restants. 

Al segle VIII A.C. El regne d'Israel va se conquerit per l'Imperi Assiri i arrel de la conquesta, les deu tribus van ser portades al regne de Mitanni a l'alta Mesopotàmia, a on es parlava un idioma anomenat hurrita similar al romaní i on el déus principals eren Mitra, Varuna, Indra i Nasatya. El exiliats de les deu tribus van perdre en aquest nou captiveri el seu propi idioma però no les creences profundes que els identificava com a poble, les lleis de puresa ritual i la creença en un únic Déu. Van passar d'anomenar-se israelites a dir-se sols homes o rom, fent servir la paraula apresa a Egipte en l'antic captiveri.. 

L'imperi Assiri era molt vast i arribava fins a la vall del riu Indus, allí van emigrar tots o part dels rom, semites hebreus que durant segles i segles perdent la memòria dels seus orígens van conviure amb els pobles indoeuropeus de la Índia, formant ja part de les llegendàries tribus perdudes d'Israel. 

Cap a l'any 1.000 de la nostra era, sembla que per raons religioses el poble rom va abandonar la Índia, van anar avançant cap a Occident i van entrar a Europa al cap del temps. Del segle XV als nostres dies la seva història i diàspora és ben coneguda, han conviscut amb nosaltres, igual que els jueus, de manera turbulenta, aportant una part important de la nostra cultura en forma de dites, contes, vocabulari, art i música. Han estat suportats per uns, perseguits per altres i en la culminació de la maldat humana, tots ells anihilats en la Alemanya nazi. 

Tanmateix, en tots aquest segles de convivència les seves creences han estat inamovibles. El Rom són estrictes monoteistes i tenen relació personal amb Déu sense mediadors eclesiàstics, creuen en l'existència d'un món espiritual compost per esperits purs i impurs en lluita constant. Creuen en la mort com un traspàs definitiu sense admetre la reencarnació i tenint el Paradís com destí definitiu. Tenen un concepte de d'impuresa que anomenen marimé que regula la seva vida en relació a la mort, el menjar, el naixement, la dona, la relació amb els “paios” o “gatxé” similar a la dels “goyim” o gentils dels jueus , el cos, la roba i d'altres. Santifiquen el dissabte i moltes altres coses que sols es troben a la llei mosaica, com per exemple el misteri del nom per Déu, les proves de la virginitat de la muller, etc.

Contràriament al que els científics anomenen la solució a l'enigma de l'origen dels Rom situant-lo a la Índia basant-se en estudis genètics i els fluxos migratoris. No hi ha cap possibilitat que un poble amb lleis i rituals hebreus convisques en mig d'una societat hinduista per més d'un mil·lenni sense ser assimilat i que conservés un idioma propi malgrat el temps passat?. Quin altre exemple tenim davant dels ulls sinó els del propi poble jueu?. 

Ara be, que ens aclareix que els Rom siguin una de les tribus perdudes i l'estimació i protecció dels Sinclair de Roslin?. 

Podem especular amb els orígens profunds de la nostra Ordre més enllà de la maçoneria operativa i el Cristianisme, la seva vinculació amb la Càbala, el Temple de Salomó, la simbologia jueva, la Torà i d'altres com les tradicions iniciàtiques egípcia, grega i romana. Els llaços amb la Ordre del Temple i el sufisme, l'alquímia i un nombre inacabable de fonts a on anem a buscar i que formen part de la nostra particular cerca iniciàtica. 

Que feia que William Sinclair, descendent de Grans Mestres del Temple, Gran Mestre de la Maçoneria d'Escòcia, pretès descendent de Jesús i Maria Magdalena per Dan Brown al Codi Davinci, protegís als gitanos de les persecucions i penes de mort que pesaven sobre ells?. No ho se, potser com una peça més de la rica simbologia de la Capella de Rosslyn, portadors de misteris i tradicions hebrees i egípcies, experts del Tarot i músics extraordinaris formaven part de l'arquitectura humana junt amb la arquitectura física feia un tot iniciàtic. Potser simplement, identificats amb clarividència com una de les tribus van ser protegits com a tals.

Si ens deixéssim guiar pel principi de la navalla d'Occam podríem dir que els Gitanos li feien passar una bona estona al Compte de Caithness que s'avorria i esperava la primavera per rebre a una pila de firaires per distreure's una estona, però prefereixo pensar que a diferència d'Occam, les coses sempre són més complicades del que semblen i que un gitano és molt més que un personatge que observem amb certa preocupació per les nostres carteres.

Dos iguales para hoy

Abans del nostre ingrés a l'Ordre i també un cop iniciats acostumem a cercar i llegir llistes de noms i les biografies de maçons il·lustres per veure, quins trets els distingeixen de la resta de personatges famosos, o be per, justificar la nostra decisió veient la nostra elecció com una emulació de la que molts d'altres havien fet, anys o segles enrere. 

De tots aquest grans homes en sabem que, necessàriament havien recorregut el seu camí iniciàtic amb l'estudi del simbolisme i el poliment de la pedra bruta que els va dur a la Mestria, potser a la Veneratura i a continuar aquest esforç fins a la fi de les seves vides. 

Tanmateix, és per això que els seus noms han perdurat i les seves vides han estat motiu d'estudi i inspiració pels biògrafs?. Evidentment, si tots ells són i han estat recordats és perquè quelcom que van fer, no tant discret, va ser prou important per perdurar en el món i ser recordat. 

Us voldria parlar d'un d'aquests grans homes, un de més proper pel fet que era català i coetani de part de nosaltres, doncs va morir al 1965. 

Roc Boronat i Font va néixer a Barcelona l'any 1897. Escriptor i polític va ser un dels companys de Francesc Macià en els fets de Prats de Molló el 1926 i un dels fundadors d'Esquerra Republicana de Catalunya el 1931. Aquell mateix anys va ser escollit regidor de l'Ajuntament de Barcelona en el que va exercir de Comissari del Departament de Beneficència Municipal. La seva preocupació es va centrar en un dels col·lectius en pitjor situació moral, física i econòmica, els cecs. El 1934 va fundar i presidir el Sindicat de Cecs de Catalunya que volia millorar la vida d'aquest grup tant malparat de la població. 

El mateix any, el 1934 va crear el Cupó dels Cecs que tots avui en dia coneixem i que permet a la Organización Nacional de Ciegos de España finançar la seva tasca humanitària. 

Va ser Roc Boronat maçó?, si. Sabem per diverses publicacions que va pertànyer a la Lògia Themis de la, aleshores anomenada Gran Logia de Cataluña de la Federación de la Gran Logia de España. De la la Gran Lògia catalana en va arribar a ser Gran Mestre. En aquells anys turbulents, ell junt amb d'altres Germans van suspesos dels seus drets maçònics per la defensa del dret a treballar maçònicament en català. I el seu final, també com molts republicans va ser a l'exili de Mèxic. 

Avui tots podem llegir coses sobre aquest home il·lustre i fins i tots passejar per l'antic carrer de la Lutxana de Barcelona, avui en dia dit de Roc Boronat o, escoltar les paraules que avui li estic dedicant.

Però tornem al principi. Que han fet que aquest personatges hagin estat recordats?. Ser maçons?. No, o no de manera principal. Macià, Roosevelt, Washington, Churchill, Bolívar, Martí i centenars o milers de noms més van dur els ideals maçònics a una tasca real i operativa que encara perdura avui en dia en el món tal com ells la van concebre o al menys les seves conseqüències o com a mínim, el seu record i exemple. 

Tots ells van fer de la seva vida fora del Temple el mateix que al seu interior. 

Germans, no estem cridats a ser maçons de saló. Ja en el Grau de Company com en el de Mestre i més enllà, el Ritual ens indica clarament que tenim un deure cap a tots els homes i que en la mesura de les nostres capacitats hem d'ultrapassar el simbolisme i l'especulació per ser maçons operatius en defensa dels nostres ideals de Llibertat, Igualtat i Fraternitat tal com Roc Boronat va fer, fraternalment, amb els cecs.

Ell establirà

En els temps de la maçoneria operativa, el final de l'Aprenentatge dels aprenents els portava a ser acceptats com a Membres de l'Ordre o Companys de l'Or-dre. Havien passat de profans a iniciats i posats a prova al llarg del seu apre-nentatge per ser al final acceptats com maçons plenament capaços material i es-piritualment.

En la maçoneria moderna especulativa, el terme Company a perdut aquest signifi-cat i ha quedat reduït a aquell que ha passat a segon grau i com en una mena d'estació d'enllaç, queda en un estat de transició entre l'Aprenent i el Mestre. No és així, el grau de Company no és un pas intermedi. Aquest grau representa la plenitud de l'edat adulta en la qual es realitzen les obres més feixugues i en la que es disposa de la força, l'habilitat i els coneixements plens per dur a terme els deures rebuts i acceptats.

Per mi, al final d'aquests cinc anys simbòlics, és el moment de retrocedir fins al la cerimònia de pas de grau i extreure'n allò que amb la reflexió i l'estudi he aprés primer i posat en pràctica després, tant be com he pogut, a la meva vi-da maçònica i profana.

En la cerimònia d'Elevació, al Company li són entregades eines i camins dels quals no en tenia coneixement com Aprenent. Donat que ha treballat en sí mateix i ha controlat el murmuri egoista del seu interior, està capacitat per esdevenir una pedra polida que encaixi en les parets del Temple i rebre els ensenyaments per entendre els plànols de tota l'Obra sencera.

Per poder dur endavant el seu nou camí, li són mostrades i explicades les noves eines simbòliques en els cinc viatges rituals que conté la cerimònia.

En el primer viatge al recipiendari se li transmet un primer coneixement que l'extreu del seu treball exclusivament interior per portar-lo cap al coneixement del món a través de l'experiència, del contacte amb la realitat de les coses i dels homes. Porta a les mans les eines que li han permès arribar fins aquí, les quals s'acumularan a les noves que l'esperen per ser entregades.

En el segon viatge se'l convida a penetrar en els misteris de la construcció i per tant en el simbolisme de l'Ordre, per primer cop se li entreguen el regle i el compàs i se li explica com ara ja és una baula més en l'antic gremi dels constructors.

En el tercer viatge , aprèn com simbolitzat per les arts liberals, l'educació és un altre camí per la comprensió del món i per poder entendre el simbolisme maçò-nic més profundament.

El el quart viatge, representats per dos polítics i tres filòsofs preeminents de la Grècia antiga, el recipiendari és convidat a pensar en noves eines afegides al coneixement de la realitat experimentada, de la cultura i habilitats adquiri-des amb l'educació i del coneixent simbòlic. Per una part veu el nom d'aquells que van anar més enllà de la realitat viscuda fent servir el pensament filosòfic unit als grans misteris. Per altra banda veu el nom d'aquells que van posar en pràctica i van traçar la llei moral aplicada al govern dels homes. Això el con-vida a anar més enllà del que veu i sap i més enllà en la influència que ha de tenir la seva conducta i paraules en el món humà que l'envolta.

El cinquè viatge, aparentment sense eines, el recipiendari rep la instrucció de-finitiva del grau, la Glorificació del Treball. Amb els coneixements adequats i la seva màxima capacitat per ser desplegada, ja no se li demana que treballí ex-clusivament en el seu interior. Ara se li demana que treballi pels homes i, a la Glòria del Gran Arquitecte sense defallir, en la construcció del Temple.

Ens els nostres taller, sentim repetidament als Mestre dir que sempre serem Aprenents. És cert, el pas pels graus no significa deixar enrere una feina cons-tant amb la pedra bruta. Tanmateix, l'Aprenent no pot aportar amb plena consci-encia i voluntat el que no posseïx. El Company és qui du a les seves esquenes el pes de l'Obra, ell és el qui aixeca sota la direcció del Mestre, els Temples de virtut en forma d'obres humanes que el món ha de veure tot prenent exemple i mo-del.

Altres maçons s'eleven d'aquest món solidificat cap a les esferes de l'esperit, lluny del temps i l'espai del nostre món sub-lunar. El Company té el seu deure justament en aquesta esfera, entre els homes i els seus conflictes, treballant dur i incansable per acostar tant com pugui als homes i la seva realitat cap als plans del GADU. Esforçant-se en saber i entendre per poder també algun dia llen-çar-se cap a les aigües dolces dels misteris però sobretot acomplint el seu deu-re en la vida present.

És per això, germans, que si tenim els costum de dir que sempre serem Aprenents, també caldria dir que sempre, mentre l'Orient Etern ens espera, que sempre serem Companys.

Treball realitzat per 24 Polsades

Simbologia del Ritual d'Apertura en Primer Grau

Sabem que els orígens de la simbologia dels rituals maçònics es perden en la nit dels temps i que els pot enllaçar amb el mazdeisme, els ritus egipcis, els misteris grecs i romans, el judaisme i molts d'altres que al llarg de la història han estat contenidors d'un saber adàmic i que ens pot dur fins al moment mateix de la creació. Malgrat això, i en un altre ordre històricament més definit, hem de situar els nostres rituals en una deriva dels practicats pels maçons operatius dels quals, en sabem poc més enllà del que alguns estudiosos ens han llegat i als documents històrics coneguts com Manuscrits. La cerca de les variants que avui en dia venen sent practicades l'hem de cercar al segle XVIII amb l'eclosió de les lògies de maçons acceptats i la podem situar cronològicament amb la creació de la Gran Lògia de Londres al 1717 i les Constitucions de 1723.

Des d'aleshores els diferents rituals establerts: Emulació, York, Escocès Rectificat, Francès i d'altres. Junt amb el practicat pel nostre taller: el Ritu Escocès Antic i Acceptat, conviuen en els tallers de les Grans Lògies regulars i no regulars dels diferents països.

Malgrat aquesta gran diversitat de rituals el contingut iniciàtic i la seva força transmissora és la mateixa pels graus simbòlics de la maçoneria blava i difereixen sols, aparentment, en els graus filosòfics. Dels diferents rituals que corresponen a cada grau de la maçoneria simbòlica, el més important sens dubte, junt amb els d'iniciació i de pas de grau, és el de primer grau. En el ritual de primer grau queda contingut el nucli del saber maçònic. La seva pràctica i estudi poden ser enriquits pel següents graus però el saber iniciàtic transmès per generacions ja hi és complet.

Del ritual de primer grau, de manera formal, el dividim en tres parts: Apertura, desenvolupament dels treballs i Clausura. Cada part conté els seu simbolisme. En aquesta planxa sols es tracta l'Apertura dels Treballs.

De l'Apertura dels Treballs no s'en poden fer parts a estudiar separadament, però per poder explicar-me millor ho separarem en quatre passos: Primer, assegurar-nos que treballem a cobert, segon, comprovar la regularitat dels assistents i fixar l'espai i el temps, tercer, encesa de les llums i traçat del quadre i, quart i últim, consagrar la Lògia.

Abans de començar els treballs, el Venerable ens demana silenci. Aquest silenci final ha començat ja amb el que ens demana el Germà Mestre de Cerimònies a passos perduts. Per poder començar a treballar correctament hem de deixar les tribulacions profanes i els metalls de l'esperit. Entrem al temple concentrats en el que anem a fer i viure i hi entrem com germans, tots vestits iguals que és quasi dir que tots anem nus i sols podem veure'ns uns als altres fraternalment iguals.

Quan comencen els treballs el Venerable Mestre demana al Primer Vigilant quin és el seu primer deure, que no és altre que assegurar-se que estem a cobert dels profans, per tant, en un espai privat, no accessible i simbòlicament separat del món exterior. El Guarda-temple, és qui ens cobreix de les mirades profanes i garanteix al germans que cap no iniciat traspassarà la porta.

El segon deure en Lògia dels Vigilants és assegurar-se de la regularitat dels assistents, guarden doncs la seguretat interna del taller i verifiquen que, els qui són a l'interior son coneixedors dels signes i secrets corresponents a cada grau que s'hi practica. En el recorregut dels Vigilants per determinar si els germans estan a l'ordre que correspon, es determina l'espai simbòlic en que es treballarà. Queda marcat d'Occident a Orient, entre les comunes B i J i les escales que pugen a Orient en un plànol horitzontal del món escacat en blanc i negre.

Immediatament després de verificar la regularitat dels assistents i traçat l'espai, el Venerable Mestre demana al Segon Vigilant que determini quina hora és. Responent migdia en punt, el Segon Vigilant ens situa en el temps simbòlic del zenit com desprès al tancar hom farà en el nadir i per tant dins d'un cicle complert com és també el que va entre solsticis. Immediatament després de fixar el temps el Segon Vigilant informa de l'edat simbòlica en que estem obrint els treballs i el Venerable Mestre determina l'apertura en el grau que li correspon.

Establerta la seguretat exterior i interior i determinat l'espai i el temps simbòlic dels treballs, en tercer lloc, el temple que ha estat en la foscor s'il·lumina amb la participació dels dos Vigilants i del Venerable Mestre. Començant per Orient amb la invocació als tres atributs del GADU, Saviduria, Força i Bellesa, passem de les tenebres a la llum amb un procés que simbolitza la creació del món.

Il·luminat el temple, l'Expert traça el quadre de la Lògia que conté els símbols principals del grau i provoca un efecte transmissor en els germans, i molt especialment en els germans aprenents que al contemplar el traçat reben un ensenyament simbòlic a cada tinguda. El quadre queda exactament en el centre del temple, en l'eix exacte entre els quatre punts cardinals i entre el cel i la terra. Tota circumval·lació posterior es fa al voltant del quadre i es fa sempre en el mateix sentit i quadrant els angles de les llums.

Disposat tot conforme al ritual, queda un darrer deure que compleix un Venerable Germà, o qui sigui designat pel Venerable Mestre, que consisteix en obrir el Volum de la Llei Sagrada, posar-hi a sobre l'Esquadra i el Compàs formant una estrella de David, i llegir el primer passatge de l'Evangeli de Sant Joan, o el text que acostumi a llegir-se a cada Lògia. En presència de las Tres Grans Llums i sota la volta que marquen el Mestre de Cerimònies i l'Expert, el Venerable Mestre fa la invocació al GADU i consagra definitivament els treballs. El moment és màgic, tot ha estat preparat per provocar la unió de cel i terra, el temple i els germans han estat transportat a un temps i un espai simbòlic i la presència del Gran Arquitecte ha estat invocada i tots ens conjurem per treballar a la seva glòria. Tot el que passa fins que els treballs son tancats participa d'aquest estat transmutat, cap germà ha de trencar aquest equilibri sagrat tant interior i personal com comú de tot el taller.

Germans, hem de procurar una execució perfecta dels diferents rituals per dues raons. La primera és la de ajudar als germans a viure en un temps i un espai simbòlic, en aquest espai transmutat que és el temple quan hem obert els treballs. La segona és la conservació el més pura possible, sense derivacions capritxoses, que el converteixen en una pura litúrgia sense sentit. La nostra participació en els treballs transcendeix la nostra persona i la nostra vida i ens porta cap al camí de la pedra oculta, a un sistema moral consistent, i a l'ordre, que és un dels nostres lemes: ordo ab chaos. Per això en els treballs ens posem a l'ordre, no a la ordre, no estem a les ordres de ningú sinó de nosaltres mateixos.

Treball realitzat per 24 Polsades

La Magrana

La Lògia, com representació de l'Univers, conté els símbols que el descriuen. Alhora, la Lògia, que és taller de constructors de la Catedral dedicada al GADU disposa d'aquests elements simbòlics com instruments i objecte d'estudi. En aquesta qualitat són portes esotèriques que ens permeten avançar iniciàticament cap a un significat darrer.

Les magranes, sobre les rèpliques de les columnes del temple de Salomó, damunt les quals se'n va fer col·locar dues-centes, són un dels instruments simbòlics dels nostres treballs. També tenim com a referent la Magrana de Jerusalem que portava el ceptre del summa sacerdot del temple, i en la qual es pot llegir una inscripció en hebreu que diu: “La Casa de Déu” . S'ha interpretat aquesta peça històrica i la seva inscripció com símbol de la concòrdia que representa el temple. Amb ella es representa la pau, el diàleg, la fraternitat i la unitat del poble.

A banda d'aquesta primera interpretació, més habitualment pensem en les magranes com una representació de la Lògia. La seva dura pell seria la protecció i privadesa que ens proporciona. En aquesta interpretació, els grans representen els germans del taller com unitats que juntes conformen la Lògia. També podem dir, seguin aquest fil, que aquesta fruita representa la maçoneria. La closca compacta seria també el seu mantell de seguretat i unitat i els grans en aquest cas serien les diferents lògies de les diverses obediències.

També podem parlar d'un significat provinent del món grec a on la magrana era oferta a la deessa Hestia , Vesta pels romans, com símbol de la llar o més pròpiament del foc que dona vida a les llars.

A la nostra lògia, composada per nou germans, tants com cavallers van remoure els estables del Temple de Salomó,també podem comparar-nos a aquests simbòlics grans. Alguns de nosaltres som grans d'una altre lògia-magrana, que van viatjar fins aquestes valls per fructificar en una nova magrana que es diu Gallard de Josà. Aquí creixerem altres germans per potser algún dia anar a sembrar a altres indrets i altres lògies.

Aquests germans comparats als grans, són tots diferents i diversos a l'exterior i a l'interior. Amb tolerància i respecte maçònic tots convivim a la nostra pròpia magrana amb harmonia. Altres germans d'altres lògies ens acompanyen i fertilitzen en els nostres treballs, alguns ho fan ocasionalment, altres, com empelts a la tija del nostre magraner, ens enriqueixen a cada tinguda i fan que els fruits que donem siguin més complerts.

De la magrana, si anem cercant, trobem més i més referències històriques i simbòliques que seria difícil encabir en una planxa, sobretot si cerquem segons el nom, les qualitats, les parts, etc. Ara be, arribats aquí vull parlar-vos d'un aspecte particular d'aquesta fruita, que és el color vermell. A partir del color podem endegar una sèrie d'interpretacions simbòliques de les quals ens centrarem en una.

A l'Obra alquímica, se'ns parla de tres colors majors: el blanc, el vermell i el negre.

Al blanc, que designa la noblesa i la puresa i és en hebreu “heurim”. S'associa als qui regenerats i rentats són iniciats i vesteixen de blanc. El vermell, símbol del foc s'associa a l'exaltació, al predomini de l'esperit sobre la materia i representa el poder i l'apostolat. El negre, és l'arrel i l'origen de tota la resta de colors.

Com diu l'alquimista Fulcanelli, la Verge sempre vesteix de blau (equivalent al negre), Déu de blanc i Crist de vermell. En aquests colors trobem els colors de la bandera francesa que va ser dissenyada per un maçó: Louis David. Ell va explicar que amb el blanc representava el poble, amb el blau fosc (o negre) la burgesia i amb el vermell la reialesa.

Ara veiem una associació, basada en el color, que he volgut forçar entre la magrana i la senyera francesa. Aquest és un punt important en la tasca de desxifrar el simbolisme dels objectes que decoren el taller. Podem anar fent més i més connexions, be aprofundint en les capes successives que queden amagades per les primeres, o be, podem anar associant un objecte simbòlic amb un altre de manera que ens anem enredant en una teranyina a on tot està vinculat i una relació, aparentment impossible, ens proposa un exercici simbòlic incert i difícil.

Més enllà de connectar mosaics, la lluna i el sol, els punts cardinals, les hores, els números, etc. Encara podem, sortint del taller, preguntar-nos quina relació te la proporció àuria usada pels egipcis amb la construcció d'un temple gòtic. La relació de la Mare de Déu de Montserrat amb la deessa Isis. L'esoterisme amb Don Quixot i Hamlet. Aquestes són qüestions que a oïdes profanes poden semblar absurdes i pròpies de xarlatans però, per nosaltres no ho són, tot i que, moltes vegades no som -en especial jo mateix – capaços d'explicar-les amb propietat.

Però si, que podem entreveure-les com una sèrie de fets, llocs, personatges i escrits que formen part d'una història i una realitat paral·lela a la que hem aprés a l'escola i que és l'acceptada pel comú.

Com llegim al Pèndol de Foucault d'Umberto Eco: “Qualsevol dada esdevé important quan es connectada amb una altre. La connexió modifica la perspectiva. Indueix a pensar que tot aspecte del món, tota veu, tota paraula escrita o dita no te el sentit que percebem, sino que ens parla d'un Secret. El criteri és simple: sospitar, sospitar sempre. Es pot llegir entre línies inclús una senyal de direcció prohibida.”

Aquesta història en la que hi caben deus i guerrers, cabalistes i alquimistes, hermètics i filòsofs, temples i palaus, revolucions i pax romana, viatges a la lluna i la conquesta de Terra Santa, és una nova història que encara he d'aprendre a conèixer i sobretot a interpretar.

I amb tot aquest món per descobrir, també i incloc tot l'Univers , de fet: l'univers-catedral que aquí ens acull. El nostre taller conte objectes i oficials que, com una boia sobre l'aigua assenyalen la posició d'un immens i absolut significat encara ocult, no als meus ulls físics, però si al s meus ulls espirituals.

Per finalitzar, vull fer meves i expressar-vos amb paraules d'un gran filòsof el que sento després d'aquests primer any entre vosaltres: “la seva amistat no procedia de la filosofia, sino de la companyia habitual, pròpia de la majoria dels amics, que sorgeix dels vincles de la hospitalitat o de les relacions entre iniciats en els diversos graus dels misteris.”

24 Polsades