Ell establirà

En els temps de la maçoneria operativa, el final de l'Aprenentatge dels aprenents els portava a ser acceptats com a Membres de l'Ordre o Companys de l'Or-dre. Havien passat de profans a iniciats i posats a prova al llarg del seu apre-nentatge per ser al final acceptats com maçons plenament capaços material i es-piritualment.

En la maçoneria moderna especulativa, el terme Company a perdut aquest signifi-cat i ha quedat reduït a aquell que ha passat a segon grau i com en una mena d'estació d'enllaç, queda en un estat de transició entre l'Aprenent i el Mestre. No és així, el grau de Company no és un pas intermedi. Aquest grau representa la plenitud de l'edat adulta en la qual es realitzen les obres més feixugues i en la que es disposa de la força, l'habilitat i els coneixements plens per dur a terme els deures rebuts i acceptats.

Per mi, al final d'aquests cinc anys simbòlics, és el moment de retrocedir fins al la cerimònia de pas de grau i extreure'n allò que amb la reflexió i l'estudi he aprés primer i posat en pràctica després, tant be com he pogut, a la meva vi-da maçònica i profana.

En la cerimònia d'Elevació, al Company li són entregades eines i camins dels quals no en tenia coneixement com Aprenent. Donat que ha treballat en sí mateix i ha controlat el murmuri egoista del seu interior, està capacitat per esdevenir una pedra polida que encaixi en les parets del Temple i rebre els ensenyaments per entendre els plànols de tota l'Obra sencera.

Per poder dur endavant el seu nou camí, li són mostrades i explicades les noves eines simbòliques en els cinc viatges rituals que conté la cerimònia.

En el primer viatge al recipiendari se li transmet un primer coneixement que l'extreu del seu treball exclusivament interior per portar-lo cap al coneixement del món a través de l'experiència, del contacte amb la realitat de les coses i dels homes. Porta a les mans les eines que li han permès arribar fins aquí, les quals s'acumularan a les noves que l'esperen per ser entregades.

En el segon viatge se'l convida a penetrar en els misteris de la construcció i per tant en el simbolisme de l'Ordre, per primer cop se li entreguen el regle i el compàs i se li explica com ara ja és una baula més en l'antic gremi dels constructors.

En el tercer viatge , aprèn com simbolitzat per les arts liberals, l'educació és un altre camí per la comprensió del món i per poder entendre el simbolisme maçò-nic més profundament.

El el quart viatge, representats per dos polítics i tres filòsofs preeminents de la Grècia antiga, el recipiendari és convidat a pensar en noves eines afegides al coneixement de la realitat experimentada, de la cultura i habilitats adquiri-des amb l'educació i del coneixent simbòlic. Per una part veu el nom d'aquells que van anar més enllà de la realitat viscuda fent servir el pensament filosòfic unit als grans misteris. Per altra banda veu el nom d'aquells que van posar en pràctica i van traçar la llei moral aplicada al govern dels homes. Això el con-vida a anar més enllà del que veu i sap i més enllà en la influència que ha de tenir la seva conducta i paraules en el món humà que l'envolta.

El cinquè viatge, aparentment sense eines, el recipiendari rep la instrucció de-finitiva del grau, la Glorificació del Treball. Amb els coneixements adequats i la seva màxima capacitat per ser desplegada, ja no se li demana que treballí ex-clusivament en el seu interior. Ara se li demana que treballi pels homes i, a la Glòria del Gran Arquitecte sense defallir, en la construcció del Temple.

Ens els nostres taller, sentim repetidament als Mestre dir que sempre serem Aprenents. És cert, el pas pels graus no significa deixar enrere una feina cons-tant amb la pedra bruta. Tanmateix, l'Aprenent no pot aportar amb plena consci-encia i voluntat el que no posseïx. El Company és qui du a les seves esquenes el pes de l'Obra, ell és el qui aixeca sota la direcció del Mestre, els Temples de virtut en forma d'obres humanes que el món ha de veure tot prenent exemple i mo-del.

Altres maçons s'eleven d'aquest món solidificat cap a les esferes de l'esperit, lluny del temps i l'espai del nostre món sub-lunar. El Company té el seu deure justament en aquesta esfera, entre els homes i els seus conflictes, treballant dur i incansable per acostar tant com pugui als homes i la seva realitat cap als plans del GADU. Esforçant-se en saber i entendre per poder també algun dia llen-çar-se cap a les aigües dolces dels misteris però sobretot acomplint el seu deu-re en la vida present.

És per això, germans, que si tenim els costum de dir que sempre serem Aprenents, també caldria dir que sempre, mentre l'Orient Etern ens espera, que sempre serem Companys.

Treball realitzat per 24 Polsades

Simbologia del Ritual d'Apertura en Primer Grau

Sabem que els orígens de la simbologia dels rituals maçònics es perden en la nit dels temps i que els pot enllaçar amb el mazdeisme, els ritus egipcis, els misteris grecs i romans, el judaisme i molts d'altres que al llarg de la història han estat contenidors d'un saber adàmic i que ens pot dur fins al moment mateix de la creació. Malgrat això, i en un altre ordre històricament més definit, hem de situar els nostres rituals en una deriva dels practicats pels maçons operatius dels quals, en sabem poc més enllà del que alguns estudiosos ens han llegat i als documents històrics coneguts com Manuscrits. La cerca de les variants que avui en dia venen sent practicades l'hem de cercar al segle XVIII amb l'eclosió de les lògies de maçons acceptats i la podem situar cronològicament amb la creació de la Gran Lògia de Londres al 1717 i les Constitucions de 1723.

Des d'aleshores els diferents rituals establerts: Emulació, York, Escocès Rectificat, Francès i d'altres. Junt amb el practicat pel nostre taller: el Ritu Escocès Antic i Acceptat, conviuen en els tallers de les Grans Lògies regulars i no regulars dels diferents països.

Malgrat aquesta gran diversitat de rituals el contingut iniciàtic i la seva força transmissora és la mateixa pels graus simbòlics de la maçoneria blava i difereixen sols, aparentment, en els graus filosòfics. Dels diferents rituals que corresponen a cada grau de la maçoneria simbòlica, el més important sens dubte, junt amb els d'iniciació i de pas de grau, és el de primer grau. En el ritual de primer grau queda contingut el nucli del saber maçònic. La seva pràctica i estudi poden ser enriquits pel següents graus però el saber iniciàtic transmès per generacions ja hi és complet.

Del ritual de primer grau, de manera formal, el dividim en tres parts: Apertura, desenvolupament dels treballs i Clausura. Cada part conté els seu simbolisme. En aquesta planxa sols es tracta l'Apertura dels Treballs.

De l'Apertura dels Treballs no s'en poden fer parts a estudiar separadament, però per poder explicar-me millor ho separarem en quatre passos: Primer, assegurar-nos que treballem a cobert, segon, comprovar la regularitat dels assistents i fixar l'espai i el temps, tercer, encesa de les llums i traçat del quadre i, quart i últim, consagrar la Lògia.

Abans de començar els treballs, el Venerable ens demana silenci. Aquest silenci final ha començat ja amb el que ens demana el Germà Mestre de Cerimònies a passos perduts. Per poder començar a treballar correctament hem de deixar les tribulacions profanes i els metalls de l'esperit. Entrem al temple concentrats en el que anem a fer i viure i hi entrem com germans, tots vestits iguals que és quasi dir que tots anem nus i sols podem veure'ns uns als altres fraternalment iguals.

Quan comencen els treballs el Venerable Mestre demana al Primer Vigilant quin és el seu primer deure, que no és altre que assegurar-se que estem a cobert dels profans, per tant, en un espai privat, no accessible i simbòlicament separat del món exterior. El Guarda-temple, és qui ens cobreix de les mirades profanes i garanteix al germans que cap no iniciat traspassarà la porta.

El segon deure en Lògia dels Vigilants és assegurar-se de la regularitat dels assistents, guarden doncs la seguretat interna del taller i verifiquen que, els qui són a l'interior son coneixedors dels signes i secrets corresponents a cada grau que s'hi practica. En el recorregut dels Vigilants per determinar si els germans estan a l'ordre que correspon, es determina l'espai simbòlic en que es treballarà. Queda marcat d'Occident a Orient, entre les comunes B i J i les escales que pugen a Orient en un plànol horitzontal del món escacat en blanc i negre.

Immediatament després de verificar la regularitat dels assistents i traçat l'espai, el Venerable Mestre demana al Segon Vigilant que determini quina hora és. Responent migdia en punt, el Segon Vigilant ens situa en el temps simbòlic del zenit com desprès al tancar hom farà en el nadir i per tant dins d'un cicle complert com és també el que va entre solsticis. Immediatament després de fixar el temps el Segon Vigilant informa de l'edat simbòlica en que estem obrint els treballs i el Venerable Mestre determina l'apertura en el grau que li correspon.

Establerta la seguretat exterior i interior i determinat l'espai i el temps simbòlic dels treballs, en tercer lloc, el temple que ha estat en la foscor s'il·lumina amb la participació dels dos Vigilants i del Venerable Mestre. Començant per Orient amb la invocació als tres atributs del GADU, Saviduria, Força i Bellesa, passem de les tenebres a la llum amb un procés que simbolitza la creació del món.

Il·luminat el temple, l'Expert traça el quadre de la Lògia que conté els símbols principals del grau i provoca un efecte transmissor en els germans, i molt especialment en els germans aprenents que al contemplar el traçat reben un ensenyament simbòlic a cada tinguda. El quadre queda exactament en el centre del temple, en l'eix exacte entre els quatre punts cardinals i entre el cel i la terra. Tota circumval·lació posterior es fa al voltant del quadre i es fa sempre en el mateix sentit i quadrant els angles de les llums.

Disposat tot conforme al ritual, queda un darrer deure que compleix un Venerable Germà, o qui sigui designat pel Venerable Mestre, que consisteix en obrir el Volum de la Llei Sagrada, posar-hi a sobre l'Esquadra i el Compàs formant una estrella de David, i llegir el primer passatge de l'Evangeli de Sant Joan, o el text que acostumi a llegir-se a cada Lògia. En presència de las Tres Grans Llums i sota la volta que marquen el Mestre de Cerimònies i l'Expert, el Venerable Mestre fa la invocació al GADU i consagra definitivament els treballs. El moment és màgic, tot ha estat preparat per provocar la unió de cel i terra, el temple i els germans han estat transportat a un temps i un espai simbòlic i la presència del Gran Arquitecte ha estat invocada i tots ens conjurem per treballar a la seva glòria. Tot el que passa fins que els treballs son tancats participa d'aquest estat transmutat, cap germà ha de trencar aquest equilibri sagrat tant interior i personal com comú de tot el taller.

Germans, hem de procurar una execució perfecta dels diferents rituals per dues raons. La primera és la de ajudar als germans a viure en un temps i un espai simbòlic, en aquest espai transmutat que és el temple quan hem obert els treballs. La segona és la conservació el més pura possible, sense derivacions capritxoses, que el converteixen en una pura litúrgia sense sentit. La nostra participació en els treballs transcendeix la nostra persona i la nostra vida i ens porta cap al camí de la pedra oculta, a un sistema moral consistent, i a l'ordre, que és un dels nostres lemes: ordo ab chaos. Per això en els treballs ens posem a l'ordre, no a la ordre, no estem a les ordres de ningú sinó de nosaltres mateixos.

Treball realitzat per 24 Polsades

EL SOL I LA LLUNA

El Sol i la Lluna són dos dels símbols maçònics que presideixen el nostre temple. Es troben situats a la paret d’Orient i el seu emplaçament a la dreta o a l’esquerra del Delta Sagrat es motiu de dubtes i debat en algunes lògies. He cercat bibliografia que pugui argumentar la posició correcta d’aquest dos símbols i he constatat que la majoria d’autors es limiten a situar-los a l’Orient sense explicar els arguments per ubicar-los a la dreta o a l’esquerra del Delta d’Or. En l’actualitat tots els ritus, excepte el d’Emulació, coincideixen en situar el Sol a l’Esquerra del Delta i la Lluna a la seva dreta, així ho fan les lògies de la GLE, les de la Gran Lògia d’Anglaterra, les de la Gran Lògia Nacional Francesa i pràcticament les d’arreu del món.

A grans trets podem interpretar que en el debat existeixen dos visions de fons. Les basades en el simbolisme de la dualitat que representen el Sol i la Lluna i que en aquest cas situen majoritàriament el Sol a la dreta del Venerable Mestre i la Lluna a la seva esquerra, i les basades en la concepció física del temple com una representació simbòlica de l’Univers que situa el Sol a l’esquerra del Delta d’Or i la Lluna a la seva dreta.

Els defensors de la interpretació dualística dels dos astres es basen en el concepte occidental d’arrel cristiana que qualifica al Sol com a principi masculí i la Lluna com a femení. El Sol també representa la llum, el cel, la veritat, la raó, la virtut i el costat dret en contraposició a la foscor, l’infern, la il·lusió, el vici i el costat esquerre que simbolitza la Lluna.

Els qui argumenten que el Sol s’ha de situar a l’esquerra del Delta Sagrat ho fan en clau astronòmica i basen els seus arguments en el sentit i descripció del temple maçònic que ha de ser una representació del cosmos tal com diu el nostre ritual:

“La forma de la Cambra és rectangular, anomenant-se cadascun dels costats del rectangle, o més pròpiament, cadascun dels llocs que es troben davant de les quatre parets: Orient, Occident, Nord i Migdia. El terra és de mosaic, construït per quadres iguals blancs i negres, i el sostre pintat, representant un cel estelat. D'Orient surten uns raigs lluminosos, la qual intensitat disminueix cap a l’Occident, on apareix el Cel cobert de núvols”

A partir d’aquesta definició entenem que el temple maçònic no té límits i abasta tota l’esfera celeste perquè la seva extensió va d’Orient a Occident, la seva amplada de Nord a Sud i la seva alçada del Zenit al Nadir.

Tenint en compte aquesta concepció cosmogònica del temple ens ajudarà a clarificar les nostres idees anar descobrint altre vincles astronòmics que existeixen a la lògia i al ritual.

A l’Est que és el punt cardinal per on surt el Sol se situa el Venerable Mestre i el Delta d’Or que simbolitzen la saviesa i la Llum. Al Sud, que es la part més il·luminada pel Sol seuen els mestres i companys, a la columna nord, la més fosca, seuen els aprenents que encara no estan preparats per accedir a la llum del coneixement. A l’Oest se situa la porta d’entrada al temple i els germans circulen pel recinte en el mateix sentit que ho fa el Sol, d’Orient a Occident. La mateixa circulació solar és la que regeix els treballs a la lògia que comencen al Migdia en punt i finalitzen a mitjanit que també coincideix amb el lloc on els germans aprenents acostumen a rebre el seu salari.

Si tenim en compte la distribució física i el ritual de la lògia en funció de les lleis de l’Univers podem coincidir en situar el Sol a l’extrem sud-est del temple, concretament a l’esquerra del Venerable Mestre i del Delta Sagrat, irradiant la columna Sud i anunciant el començament, el desenvolupament i la fi dels treballs del taller. De la mateixa manera situarem la Lluna a l’extrem nord-est, a la dreta del Venerable Mestre i del Delta D’Or, presidint la Columna Nord o dels Aprenents.

Fent un repàs dels manuscrits antics de la maçoneria també podem aprofundir en el fons del debat i copsar l’evolució de la interpretació d’aquest símbols. Està documentat que ni el Sol ni la Lluna formaven part de la decoració maçònica de les primeres lògies, aquest astres apareixen representats per primera vegada als davantals del segle XVIII i ho fan generalment situant el Sol a la dreta del V.·.M.·. i la Lluna a la seva l’esquerra i tal com es pot llegir als manuscrits antics acompanyen el motiu principal de la Lògia que no es el Gran Arquitecte de l’Univers, sinó el Venerable Mestre.

Podem llegir en el manuscrit Sloane de l’any 1700: “ Quantes llums hi ha a la lògia? Tres: El Sol, el Mestre y l’Esquadra.

El manuscrit Prichard de 1730 diu: ¿Hi ha alguna llum a la vostra lògia? Si, tres. ¿Què representen? El Sol, la Lluna i el Mestre Maçó. (Aquestes llums eres tres espelmes col·locades en un canelobre) ¿Què representen? El Sol per governar el dia, la Lluna la nit i el Mestre Maçó la seva lògia.

Més endavant en el mateix manuscrit es pot llegir: ¿Qui es més gran que jo, que soc un maçó Lliure i Acceptat, el Mestre de la lògia? (resposta) El Gran Arquitecte i Inventor de l’Univers, o Aquell que fou elevat fins el cim del Pinacle del Sagrat Temple.

Als manuscrits antics podem interpretar el paper central del Venerable Mestre que apareix definit com la llum del coneixement que regeix la lògia i per extensió el món, deixant al Gran Arquitecte a un nivell de protagonisme secundari. No ens ha de sorprendre aquest percepció perquè cal recordar que ens trobem al segle XVIII, l`època d’Humanisme modern que comença a grans trets amb la caiguda de Constantinoble l’any 1453 i el descobriment d’Amèrica l’Any 1492 i culmina els anys 1776 i 1789 amb la Declaració d’Independència dels Estats Units i la Revolució Francesa. Tota una època caracteritzada per la revolució intel·lectual i social que va posar fi a les monarquies absolutistes i a l’antic règim inquisidor i escolàstic de la Edat Mitja.

Cal recordar que aquesta dicotomia o encaix que podem copsar entre el Venerable Mestre i el Gran Arquitecte de l’Univers va arribar al seu punt més àlgid l’any 1877 quan el pastor Desmons va proposar eliminar de la maçoneria la invocació al Gran Arquitecte de l’Univers i el mateix any el Gran Orient de França esborrava dels seus estatuts l’obligació de creure en Deu i en la immortalitat de l’ànima.

Retornant al fil del debat podem interpretar que les diferents interpretacions es basen en el fons en la capacitat de discernir quina es la Veritable i Principal Llum de la Lògia, si considerem que ho és el Venerable Mestre caldria situar el Sol a la seva dreta i si ho es el Gran Arquitecte de l’Univers i considerem el temple com una representació de la seva obra, l’Esfera Celeste, cal situar el Sol on li pertoca físicament, a l’extrem sud-est de la lògia, es a dir a l’esquerra del Delta d’Or que simbolitza la Llum Divina que s’acompanya dels astres que il·luminen el dia i la nit en el món dels mortals, el Sol i la Lluna i que també ens recorden que el treball maçònic no s’atura ni de nit ni de dia.

 Memfis

La Magrana

La Lògia, com representació de l'Univers, conté els símbols que el descriuen. Alhora, la Lògia, que és taller de constructors de la Catedral dedicada al GADU disposa d'aquests elements simbòlics com instruments i objecte d'estudi. En aquesta qualitat són portes esotèriques que ens permeten avançar iniciàticament cap a un significat darrer.

Les magranes, sobre les rèpliques de les columnes del temple de Salomó, damunt les quals se'n va fer col·locar dues-centes, són un dels instruments simbòlics dels nostres treballs. També tenim com a referent la Magrana de Jerusalem que portava el ceptre del summa sacerdot del temple, i en la qual es pot llegir una inscripció en hebreu que diu: “La Casa de Déu” . S'ha interpretat aquesta peça històrica i la seva inscripció com símbol de la concòrdia que representa el temple. Amb ella es representa la pau, el diàleg, la fraternitat i la unitat del poble.

A banda d'aquesta primera interpretació, més habitualment pensem en les magranes com una representació de la Lògia. La seva dura pell seria la protecció i privadesa que ens proporciona. En aquesta interpretació, els grans representen els germans del taller com unitats que juntes conformen la Lògia. També podem dir, seguin aquest fil, que aquesta fruita representa la maçoneria. La closca compacta seria també el seu mantell de seguretat i unitat i els grans en aquest cas serien les diferents lògies de les diverses obediències.

També podem parlar d'un significat provinent del món grec a on la magrana era oferta a la deessa Hestia , Vesta pels romans, com símbol de la llar o més pròpiament del foc que dona vida a les llars.

A la nostra lògia, composada per nou germans, tants com cavallers van remoure els estables del Temple de Salomó,també podem comparar-nos a aquests simbòlics grans. Alguns de nosaltres som grans d'una altre lògia-magrana, que van viatjar fins aquestes valls per fructificar en una nova magrana que es diu Gallard de Josà. Aquí creixerem altres germans per potser algún dia anar a sembrar a altres indrets i altres lògies.

Aquests germans comparats als grans, són tots diferents i diversos a l'exterior i a l'interior. Amb tolerància i respecte maçònic tots convivim a la nostra pròpia magrana amb harmonia. Altres germans d'altres lògies ens acompanyen i fertilitzen en els nostres treballs, alguns ho fan ocasionalment, altres, com empelts a la tija del nostre magraner, ens enriqueixen a cada tinguda i fan que els fruits que donem siguin més complerts.

De la magrana, si anem cercant, trobem més i més referències històriques i simbòliques que seria difícil encabir en una planxa, sobretot si cerquem segons el nom, les qualitats, les parts, etc. Ara be, arribats aquí vull parlar-vos d'un aspecte particular d'aquesta fruita, que és el color vermell. A partir del color podem endegar una sèrie d'interpretacions simbòliques de les quals ens centrarem en una.

A l'Obra alquímica, se'ns parla de tres colors majors: el blanc, el vermell i el negre.

Al blanc, que designa la noblesa i la puresa i és en hebreu “heurim”. S'associa als qui regenerats i rentats són iniciats i vesteixen de blanc. El vermell, símbol del foc s'associa a l'exaltació, al predomini de l'esperit sobre la materia i representa el poder i l'apostolat. El negre, és l'arrel i l'origen de tota la resta de colors.

Com diu l'alquimista Fulcanelli, la Verge sempre vesteix de blau (equivalent al negre), Déu de blanc i Crist de vermell. En aquests colors trobem els colors de la bandera francesa que va ser dissenyada per un maçó: Louis David. Ell va explicar que amb el blanc representava el poble, amb el blau fosc (o negre) la burgesia i amb el vermell la reialesa.

Ara veiem una associació, basada en el color, que he volgut forçar entre la magrana i la senyera francesa. Aquest és un punt important en la tasca de desxifrar el simbolisme dels objectes que decoren el taller. Podem anar fent més i més connexions, be aprofundint en les capes successives que queden amagades per les primeres, o be, podem anar associant un objecte simbòlic amb un altre de manera que ens anem enredant en una teranyina a on tot està vinculat i una relació, aparentment impossible, ens proposa un exercici simbòlic incert i difícil.

Més enllà de connectar mosaics, la lluna i el sol, els punts cardinals, les hores, els números, etc. Encara podem, sortint del taller, preguntar-nos quina relació te la proporció àuria usada pels egipcis amb la construcció d'un temple gòtic. La relació de la Mare de Déu de Montserrat amb la deessa Isis. L'esoterisme amb Don Quixot i Hamlet. Aquestes són qüestions que a oïdes profanes poden semblar absurdes i pròpies de xarlatans però, per nosaltres no ho són, tot i que, moltes vegades no som -en especial jo mateix – capaços d'explicar-les amb propietat.

Però si, que podem entreveure-les com una sèrie de fets, llocs, personatges i escrits que formen part d'una història i una realitat paral·lela a la que hem aprés a l'escola i que és l'acceptada pel comú.

Com llegim al Pèndol de Foucault d'Umberto Eco: “Qualsevol dada esdevé important quan es connectada amb una altre. La connexió modifica la perspectiva. Indueix a pensar que tot aspecte del món, tota veu, tota paraula escrita o dita no te el sentit que percebem, sino que ens parla d'un Secret. El criteri és simple: sospitar, sospitar sempre. Es pot llegir entre línies inclús una senyal de direcció prohibida.”

Aquesta història en la que hi caben deus i guerrers, cabalistes i alquimistes, hermètics i filòsofs, temples i palaus, revolucions i pax romana, viatges a la lluna i la conquesta de Terra Santa, és una nova història que encara he d'aprendre a conèixer i sobretot a interpretar.

I amb tot aquest món per descobrir, també i incloc tot l'Univers , de fet: l'univers-catedral que aquí ens acull. El nostre taller conte objectes i oficials que, com una boia sobre l'aigua assenyalen la posició d'un immens i absolut significat encara ocult, no als meus ulls físics, però si al s meus ulls espirituals.

Per finalitzar, vull fer meves i expressar-vos amb paraules d'un gran filòsof el que sento després d'aquests primer any entre vosaltres: “la seva amistat no procedia de la filosofia, sino de la companyia habitual, pròpia de la majoria dels amics, que sorgeix dels vincles de la hospitalitat o de les relacions entre iniciats en els diversos graus dels misteris.”

24 Polsades

La Masonería Catalana del Siglo XX

La masonería española después del debacle colonial, se encontraba muy perseguida acusada de colaborar en las insurrecciones coloniales, por lo que no empezó a reorganizarse hasta principios del siglo XX, con la reorganización de la Gran Logia Simbólica Catalana, bajo el nombre de Gran Logia Simbólica Regional Catalana Balears, siendo elegido como Gran Maestre el tenor Republicano Eugeni Labant. La Gran Logia Simbólica Regional Catalana Balear, impulso la creación de grandes Logias autónomas en todo el Estado Español, con la idea de defender la autonomía, de las grandes Logias Regionales respecto a los Grandes Orientes, la cual cosa no funciono.

Por otra parte, las cosas para el Gran Oriente Español en Cataluña, tampoco iban bien ya que en Cataluña en el año 1915 solo contaban con una Logia, la veterana Lealtad, fundada en 1869. En julio de 1910 el Gran Oriente Español, decreto la creación de unas Logias especiales para los obreros, ya que por aquella época la Masonería, tanto a España como a Europa estaba muy interesada con los problemas del sector laboral, dando así una facilidad a la parte obrera en estas Logias, siendo la inscripción gratuita y todo el material entregado a mitad de precio, ya que interesaba inculcar en ellos, las ideas sociales susceptibles, de proporcionar a la sociedad profana los medios de evitar, en el mas corto plazo la gran lucha que había entre el obrero y el capitalista.

Este paso también lo dio la Gran Logia Española, consiguiendo crear dos Logias de esta clase, Tierra y Libertad de Sevilla y Ferre Guardia esta en Tánger, ninguna en Cataluña a pesar de estar la Gran Logia Española ubicada en Cataluña.

La Masonería no pudo llegar a la clase obrera directamente, pero si que lo consiguió indirectamente, eso fue a través del libre pensamiento, es por eso que el libre pensamiento, seria el arma mas valiosa, incluso por encima de todas las particulares ideologías, así como partidistas. Durante las dos primeras décadas del siglo xx , el libre pensamiento, continua siendo el eje de la intervención, de los Masones en la política así como en la sociedad del País, haciéndolo funcionar mayoritariamente como una plataforma política, que la Orden usa para hacer Republicanismo así como también anticlericalismo.

Como casi todas las Hermandades la Masonería también ha tenido su mártir, este Hermano se llamo Ferre i Guardia, el cual fue fusilado por el Gobierno con consentimiento de la Monarquía, por verse envuelto en un caso de violencia contra la Monarquía de aquella época. De eso se aprovecho la Masonería, para levantar, a su mártir asta el extremo, de que al cabo de unos años se formaron barias Logias, con su nombre. Como anécdota vale decir que el Papa pidió al Gobierno Español su indulto cosa que el Gobierno Español no acepto. A mas de la Gran Logia Simbólica Regional Catalana Balear y el Gran Oriente Español, que controlaba el Supremo Consejo del grado 33 por España, y junto con estos todas las organizaciones de grados superiores al tercero, también estaba la Gran Logia Española (( antes llamada Catalana Balear )), pues bien además también estaba el Gran Consejo General Ibérico-Gran Logia Simbólica Española, que de hecho constituía la tercera Obediencia Española, que había superado la crisis, aunque los efectivos eran escasos, también hizo sentir su presencia en Francia, ya que en Paris auspiciaba una Logia cuyo nombre era Humanidad, en la cual estaba de miembro Rene Guenon.

Se tiene que decir que la Catalana Balear no era regular, comenzando sus planchas con las palabras “ Al progreso de la Humanidad”, este hecho le creaba muchos problemas, tanto en España, como dentro de la Masonería Europea y en Marzo de 1906, el Bureau Internacional de Relaciones Masónicas, dictamino que, solo las organizaciones que admitieran al G.:A:.D:.U:. Podían formar parte del Organismo Internacional, por la cual cosa se le comunico, a la Catalana Balear, que en España solo había una obediencia regular y que esta era el Gran Oriente Español. En el mes de febrero de 1914 representantes del Gran Oriente Español y los de la Catalana Balear, se reunieron en Madrid y firmaron un pacto de unión, pasando a integrarse la Gran Logia Española dentro del Gran Oriente Español. En compensación todo lo que concernía a la Masonería Simbólica, quedaba bajo su jurisdicción y pasaba a ospiciar, todas las Logias Simbólicas a Cataluña y de esta manera la Gran Logia Española fue reconocida por la Masonería Regular Europea.

Es notorio señalar que, la primera Logia en legalizar su situación en el Gobierno Civil del Estado Español, es la Logia Fénix de Barcelona, con el nombre de Ateneo Fénix, siendo legalizada por el Gobierno Civil, como a Logia Fénix el 3 de Abril de 1921. Así como también destacar, que la primera Logia de Catalanistas del presente siglo era la que se llamaba Humanitat i Justicia, que se fundo en 1918 en la cual solo se usaba el catalán, lo cual levanto la voz de algunas Logias, quejándose al Gran Oriente Español de que era un foco de separatistas. En aquellos tiempos el Gran Oriente Español contaba en 1915 con 228 Logias de las cuales solo 36 estaban en España.

En el año 1919 la relaciones entre el Gran Oriente Español, y la Catalano Balear eran muy tensas, ya que el Gran Oriente Español, invadía con toda la idea competencias a Cataluña que eran, de la Catalano Balear según el pacto entre ambas Obediencias, suscrito en 1914, el Gran Oriente Español actuaba expresamente de esta manera, para neutralizar los deseos de independencia de la Organización Catalana, i así obligarla a que se separase, ya que este era un paso previo del Gran Oriente Español para hacerse con la mayoría de las Logias, así como de los Masones del País, cortando así las aspiraciones de un poder Masónico Catalán independiente, o demasiado autónomo. En Junio de 1920 el Gran Oriente Español, publica oficialmente la ruptura del Pacto con la Catalano Balear, declarando a la Catalana Balear como a irregular. Entonces la Catalana Balear, empezó gestiones alrededor del Gran Oriente Francés, ya que tenían unos 200 Hermanos Masones en activo, y querían continuar siendo regulares, pero la catalana balear no obtuvo ningún resultado. Entonces en 1920 el Sobira Consell de Govern de Barcelona, propuso a las Logias de la Catalano Balear, de Convertirse en Gran Logia Española, perdiendo así su carácter Regional para pasar a ser Nacional. Desapareciendo así de esta manera en Marzo de 1921, la Catalana Balear, dando paso a la Gran Logia Española, Manteniéndose dentro del Rito Escocés Antiguo y Aceptado. La respuesta del Gran Oriente Español, fue la de crear, mas Logias dentro de Cataluña aun que tuvieran que ser partidas las que estaban bajo su obediencia, ya que según los Estatutos hacían falta un mínimo de siete talleres, para crear una Gran Logia a Cataluña.

Al mismo tiempo en Ginebra se fundaba la Asociación Masónica Internacional (A.M.I.)

Salida de la reorganización del Bureau Internacional de Relaciones Masónicas, desaparecida a causa de la guerra, por este hecho los promotores se dirigieron a todas las Obediencias importantes, para solicitarles su colaboración, para dicha empresa, convocándose para el año 1922 un Congreso Masónico Universal del Simbolismo a Ginebra, el cual fue el primer Congreso Masónico, Internacional de la posguerra. El Gran Oriente Español no se presento a dicho Congreso, celebrado los días del 19 al 23 de Octubre de 1921, no dándole mucha importancia, y excusándose diciéndoles que no habían podido mandar ningún delegado a dicho Congreso. Los que si asistieron fueron los Delegados de la Gran Logia Española, así de esta manera tan sorprendente la Representación Española a Ginebra, fue hecha por una Obediencia que no podía representar ni el 10 % de las Logias, y de los Masones del Estado. A pesar de todo esto la Gran Logia Española fue la que quedo dentro de L’A.M.I., como a Obediencia Masónica que representaba a España, si a eso se le añade que el Gran Oriente Español tenia muchos problemas dentro de los Foros Masónicos Internacionales, porque estaba auspiciando Logias, en los Estados Unidos, violando las leyes de territorialidad resultando de todo esto, que el echo de no estar el Gran Oriente Español en l’A.M.I. no preocupo nada a los Forums de la Masonería Internacional. Esta Claro que con todo y eso la Gran Logia Española en España solo podía representar al Simbolismo y todo, y eso compartido con el Gran Oriente Español. Mientras que, a más, a más, el Gran Oriente Español era el que tenía el filosofismo, entonces el Gran Oriente Español para poder entrar dentro de l’A.M.I., después de darse cuenta de su gran error, y volver así a coger el protagonismo Masónico en todo el Estado, fundo la Gran Logia Regional del Nordeste. Organización Catalana del Gran Oriente Español, mandando entonces la Gran Logia Regional del Nordeste un escrito a l’A.M.I. en el cual decía, aceptar todas las bases de l’A.M.I., no obstante eso l’A.M.I. les contesto que dentro de l’A.M.I. solo podía representar al país una Obediencia, y que España ya estaba representada por la Gran Logia Española.

Entonces las tensiones, entre los Simbolistas y los Filosofistas , en todo el Estado Español dentro del Gran Oriente Español, terminaron con una rebelión abierta, contra un Supremo Consejo que quería continuar gobernando y fiscalizando, las actividades de las Logias Simbólicas, por eso el 23 de Octubre de 1923, los Grandes Maestros de las Grandes Logias del Gran Oriente Español, se reunieron y decidieron de formar lo que nombrarían como Gran Logia Federal Simbólica, en un intento de suprimir las atribuciones del Supremo Consejo. En el mismo tiempo que estaban pasando estos hechos, el Gran Oriente Español, consiguió ser admitido como miembro de l’A.M.I. con el nombre de Gran Oriente Español. En Abril de 1924 la Gran Logia Española, manda una instancia al directorio Militar en el cual le solicitaba, para poder legalizar la Obediencia y que la Masonería Latina encuadrada en l’A.M.I., fuera oficialmente reconocida por el Régimen de Primo de Ribera, pero el dictador nunca respondió a esta petición, en la época de Primo de Ribera la Masonería, no fue muy perseguida por la dictadura, en cambio los que si crearon muchos problemas a la Masonería, eran los poderes políticos locales, cerrando ahora unas , dejando trabajar a otras según su libre albedrío, pero finalmente casi fueron cerradas en su totalidad, alegando que en los Talleres se hacia política, y la realidad es que así era, alegando la dictadura de que los talleres no se cerraban por ser Masones, sino, por que se hacia en ellos política.

Así como los Masones tenían a su mártir , también tuvieron a su demonio en la figura de un clérigo que se llamaba el padre Tusquets, el cual se dedicaba mas que nada a escribir todo lo que podía en contra de la Masonería siendo varios los libros editados en este sentido.

En 1927 se gesto un movimiento dentro de la Masonería Catalana, en el cual habían sectores muy importantes de las dos Obediencias, las cuales estaban dispuestas a conseguir la unión de todas las Logias Simbólicas, en un solo organismo, las esperanzas de ver unida a la Masonería española, también movilizo a la dirección del Supremo consejo y del Gran Consejo Federal Simbólico. En la VII Asamblea Nacional Simbólica del Gran Oriente Español de 1928. Para facilitar esta unión la Gran Logia Regional del Nordeste, en 1930, comunico que havia decidido disolver la Organización Catalana del Gran Oriente Español. Por otra parte con el pretexto de una conferencia del geólogo Albert Cocsi realizada en l’Humanitat, seu de la Gran Logia Española, donde también trabajaban Logias de la Regional del Nordeste, reuniéndose en esta conferencia un gran nombre de Hermanos de las dos Obediencias, los cuales después de la Conferencia se constituyeron en Asamblea, y expulsaron unilateralmente a Esteva Presidente del Soberano Consejo de Gobierno desde 1914, así como también a Gertsch que ocupaba el cargo de Gran Secretario, así como a toda la cúpula de la Gran Logia Española y nombraron una comisión arbitral, así como un Soberano Consejo de Gobierno de la Gran Logia Española, todo esto motivado porque Esteva no era partidario de la unión de todos los Masones del Estado.

De la Asamblea en la Humanitad, surgió una nueva Obediencia con el nombre de Gran Logia Unida, la cual era cualificada de provisional a la espera de lo que podía venir. La derrota de la Gran Logia Española y de Esteva, también hizo sentir sus consecuencias dentro de l’ A.M.I., ya que, a partir de ese momento el Gran Oriente Español será la Obediencia que representara a España, en los medios Masónicos Internacionales, pasando a formar parte de su Comité Ejecutivo. El tres de diciembre de 1930 la Gran Logia Unida, pidió al Gran Oriente Español de de fusionarse con ella, cosa que fue aceptada por el Gran Oriente Español, al cabo de poco tiempo, pero eso no fue una fusión sino que fue una absorción por parte del Gran Oriente Español. Por todos estos motivos la Masonería Catalana se encontró en la etapa Republicana, con la debilitación de la Gran Logia Española y la Preeminencia del Gran Oriente Español. Asta tal punto estaba politizada la Masonería Española en aquella época que el Gran Oriente Español fue un gran baluarte para que, la Republica llegase al poder Español, recibiendo las felicitaciones por ese hecho de la Gran Logia de Francia. Una de estas ratificaciones de los hechos, es que en la segunda Republica Española el Gran Oriente Español contaba con más de 150 Diputados en las Cortes, habiendo así una mayoría de Masones en el Gobierno.

En 1934 la Gran Logia Española se traslado a Madrid, eso fue debido a que en las Asambleas del 3-4-5 de Junio de 1933, dieciséis Logias de la Obediencia de toda España pidieron que la sede, en lugar de estar en Cataluña tenia que estar situada en Madrid, y con que resulta que Francesc Esteva todo y ganando las elecciones a Gran Maestre de Gran Logia Española por cuatro votos sobre el segundo, renuncio al cargo, terminando así un periodo de la Gran Logia Española.

Por otra parte el núcleo Nacionalista de la Logia Themis de Cataluña, disconforme con la nueva política presidencialista, y poco Catalanista se enfronto con la Gran Logia de España, en Febrero de 1933 por lo cual abandona la Gran Logia Española, poniéndose a trabajar como logia independiente, en el mes de Mayo, uno de sus Maestros se encontraba en el extranjero, buscando un hipotético reconocimiento de una proyectada Gran Logia Catalana, que tenia que constituir, el primer intento de crear una Obediencia Nacional Catalana independiente de las Españolas. Mas adelante el 18 de Enero de 1934 fue aprobado el reglamento especial de la Gran Logia de Cataluña, siendo elaborada por representantes de diez de las doce Logias que figuraban en sus listas, Francesc Esteva fue elegido Gran Maestre para el periodo constituyente, la nueva entidad adoptaba para su funcionamiento, los estatutos, los reglamentos, los códigos Masónicos y los principios de la Gran Logia Española, esta claro que eso daba a entender que la Gran Logia de Cataluña, pasaba a ser una federada de la Gran Logia de España, como así sucedió ya que las Logias de Cataluña de la Gran Logia Española pasaron a depender de la Gran Logia de Cataluña.

Ya empezada la guerra civil Española, el Gran Oriente Español se traslado a Cataluña y la Gran Logia de España lo haría unos meses después, se supone que eso era debido al avance en toda España del ejercito insurrecto comandado por el General Francisco Franco, el cual el 23 de Enero de 1938 dictaba ordenes para que las autoridades recuperaran toda la documentación, todos los objetos y emblemas, y demás objetos relacionados con la Masonería que se encontraran en centros militares, o en poder de los particulares. En 1938 las dos Obediencias Españolas formaban parte del Consejo Consultivo y Ejecutivo de l’A.M.I., a pesar de eso, las dos Obediencias aun estaban separadas y con encono mutuo, eso, cara al exterior estaba dando una mala imagen de la Masonería Española, dando a entender que estaban anteponiendo su política a pesar del drama que estaba pasando en España, a mas, esa postura de ambas Obediencias dificultaba en gran manera, la donación de las ayudas que l’A.M.I avía recibido de la Masonería Universal, que fue mucha, tanto en pesetas, como en ayudas de las Logias de todo el Mundo, acogiendo a hijos de Masones y familias enteras en sus casas.

Por fin las dos Obediencias Españolas, se unieron en tierras Francesas creando un organismo unitario, con el nombre de Comisión Representativa de la Familia Masónica Española constituida el Mayo de 1939 a Paris. Una vez terminada la segunda guerra Mundial, los Masones Españoles pronto fundaron diversas Logias en Territorio Frances, siempre bajo los auspicios, de una Obediencia de este País, afín de evitar cualquier conflicto de jurisdicción territorial. En nuestro país y a pesar de las adversidades y el peligro que corrían, un grupo de Hermanos, siguieron manteniendo actividades Masónicas, siendo alguno de ellos descubiertos por la policía franquista i detenidos, y eso duro así asta que el Noviembre de 1977 la Masonería se presentaba de nuevo públicamente a Cataluña.

En un anexo aparte, con el numero 1 están todas las Logias que hubieron en Cataluña durante este periodo, así como de las ciudades en que estaban ubicadas, habiendo en Cataluña un total de 99 Logias conocidas del año 1900 hasta el final de la guerra civil Española.

Bien Queridos Hermanos, este es el final de esta extensa plancha, pero no he podido encontrar la forma de hacerla mas corta debido a la importancia de todos los datos, datos que han sido posibles gracias al libro “ La Masonería en la sociedad Catalana del siglo XX “.

Cantet

V.·.I.·.T.·.R.·.I.·.O.·.L.·.

Tinc que comença dient que sobre estes paraules es podrien omplir infinitat de fulls jo miraré de fer una petita explicació del que aquesta paraula ens afecta als maçons .

Aquesta paraula realment son les inicials d’una oració llatina, “ Visita Interiora Terra Rectificando Invenies Ocultum Lapidem”. Que ve a dir: (Visitant l’interior de la terra i rectificant trobaràs la pedra amagada). VITRIOL, és també un símbol alquímic, que es fa servir per la transmutació, aquest es el símbol que nosaltres els maçons, tenim que treballar, pel procés de la nostra pròpia transmutació, per poder sortí de la foscor i trobar la Llum.

D’aquí podria sortir la creença principal del macrocosmos-microcosmos, per la filosofia hermètica, o sigui el “cos humà “ ja que a través d'aquesta transmutació es pot acconseguir el domini de el nostre món interior, i així comencem a se capaços de controlar el nostre món exterior .

Tal com anem treballant en aquesta transmutació: alliberant la consciència, analitzant i discernint, ordenant i rectificant les aparences dels nostres sentits que tapen la realitat de les coses, dons bé, treballant en aquet símbol alquímic tenim que notar el canvi d’orientació que es va produint en nosaltres mateixos, conforme anem progressant.

Si nosaltres mateixos no notem aquet canvi, dons vol dir que el nostre treball no va per bon camí, i que hem de ser sincers en nosaltres mateixos i treballar millor aquest símbol químic.

Bé germans, els que esteu interessats en aquesta fòrmula jo os aconsello que si podeu llegiu el llibre “ El misterio de las Catedrales “ escrit per Fulcanelli (pseudònim). Es un llibre on explica bastant bé alguns dels misteris de la transmutació alquímica de la persona.

Cantet.

Templers contra cristians a les Terres de l'Ebre. La guerra entre l'orde del Temple i la baronia d'Entença.

Arran de la reconquesta de la Ribera d'Ebre (1153), per part de Ramon Berenguer IV, la comarca havia quedat dividida entre les terres que foren donades al Temple i les que el comte es reservà per a la seva corona, entre elles la vila i el castell de Móra. L'any 1174 Alfons I va recompensar la fidelitat d'Albert de Castellvell i li cedí en feu els castells de Móra, Garcia, Tivissa i Marsà. Aquests territoris es coneixerien amb el nom de Baronia d'Entença arran del matrimoni de la besnéta d'Albert de Castellvell i Guillem d'Entença l'any 1242. A principis del segle XIII els templers posseïen els castells i termes de les comandes de Miravet, Ascó, Riba-roja, Horta i Tortosa

Els territoris veïns dels templers i els Entença foren l'escenari d'una guerra que durant 20 castigà la Ribera d'Ebre. Collites arrasades, arbres talats, robatoris ,segrestos, destruccions, setges i batalles a camp obert foren habituals mentre durà l'enfrontament entre els templers de Miravet i Ascó i els Entença de Móra. La poderosa orde del Temple rarament s'enfrontava als cristians, però en aquest cas la guerra entre els veïns de la comarca de la Ribera d'Ebre fou despietada. Fins i tot el rei Alfons II va manifestar “ Si el Temple va contra els cristians tot el món anirà mal, jo no regnaré si tal excés no es castigava”.

Berenguer d'Entença havia jurat odi etern als templers arran d'un conflicte de competències pel pagament d'impostos del pas de barca d’Ascó. El Tribunal Reial havia donat la raó al Temple que cobrava un impost a tots els que anaven a Móra i passaven pel seu terme. D'aquesta manera indirectament els obligava a creuar l'Ebre per la seva barca, minvant les rendes de la barca que el senyor d'Entença tenia a Móra. Durant els anys que va durant el conflicte els Entença sovint reivindicaven drets a la zona de la Comanda d’Ascó que els templers havien comprat per 5000 morabatins al rei Alfons I, amb l’objectiu de controlar l’Ebre riu amunt.

El conflicte començà l'any 1279 i es perllongà fins la mort de Berenguer d'Entença, l'any 1294. L'any 1301 encara duraven els conflictes amb sentencies reials a favor d'uns i dels altres. La pacificació arribar sense guanyadors ni vençuts arran del matrimoni entre Guillem d'Entença, fill de Berenguer i Berenguela de Montcada, filla dels templers d'Ascó. Durant aquests anys de guerra el Entença disposaven entre el seu exercit dels llegendaris almogàvers, molts dels quals eren vassalls de la baronia que l'any 1303, comandats pel fill del senyor de Móra, també anomenat Berenguer d'Entença, van participar en la famosa expedició a Orient que liderà Roger de Flor.

D'entre els episodis més destacats de l'anomenada guerra comarcal podem citar l'atac que els Entença feren l'any 1279 als termes d'Ascó, Benissanet i Miravet. L’any 1284 atacaren, saquejaren i incendiaren la vila de Vinebre, destruït de tal manera el poble que va tenir-se que bastir en un nou indret. També van empresonar 40 sarraïns per cobrar el rescat. L’any 1288, pels vols de Sant Joan, Berenguer d’Entença i els seus davant el pas de barca de Riba-roja apressaren els veïns que passaven i demanaren 2.100 sous jaquesos pel seu alliberament.

El 12 d'agost de 1289, mentre Berenguer d'Entença es trobava a Mallorca lluitant al costat del rei Alfons II, es concentraren a Benissanet 40 cavallers templers, 4 d'ells comendadors, acompanyats de 3000 homes. També acudiren els Montcada d'Ascó amb 55 cavallers i 1100 peons. Al dia següent, 13 d'agost assetjaren durant gairebé un mes la vila i el castell de Móra que no capitulà gràcies a la heroica defensa de Galbors, esposa de Berenguer d'Entença i de Pere de Sant Martí, batlle del castell. Els templers furiosos per no poder conquerir el castell arrasaren els termes de Móra i Tivissa incendiant els conreus, els arbres i els masos que trobaven. Assabentat Berenguer d'Entença del setge al seu castell tornar a Móra amb el seu exercit d'almogàvers per preparar la venjança.

Per pasqua de 1291, els Entença i els almogàvers van atacar sense èxit el castell de Miravet i saquejaren la torre de l'Almucaten de Benissanet i el poblat de les Camposines. Més endavant, l'any 1293, també saquejaren els pobles d'Ascó, La Fatarella, Vilalba i Batea. A finals d'agost d'aquest any , s'havien apropiat de 3000 caps de bestià i els templers reuniren un improvisat exercit que els atacà al terme de Corbera, morint 73 súbdits del temple. Aquesta llarga guerra comarcal comportà una gran pèrdua econòmica a la comarca que s'avaluà en 149.314 sous jaquesos al terme de Móra i 200.000 a les terres templàries.

Durant els 20 anys que duraren les desavinences, molts foren els processos judicials que tingueren lloc per restablir els greuges i la pau, però la complexitat dels plets feu que Jaume II demanés al jutge de la cort Ramon de Sales que comprovés si Móra es regia pels usatges de Barcelona o pels furs d’Aragó.

“Berenguer d'Entença , senyor de Móra i Falset va fer testament el 26 de juny de 1285. Al preàmbul manifesta. “Res és més cert que la mort, i res més incert que el moment de la mort”. I afegeix a continuació que tenia por de les penes de l'infern i desitjava els plaers del paradís. La darrera voluntat o testament d'aquest Berenguer d'Entença és un bell document, amagat per la glòria manifesta del seu segon fill Berenguer, el de la venjança”. (1)

(1) Documents de la baronia d'Entença De Manuel Romero Tallafigo i Maria Teresa Palet Plaja Ajuntament de Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant, 1991

Per a saber més:

CARRERAS Y CANDI, F., Entences y Templers en les montanyes de Prades, (1279-1300), "Boletín de la Real Academia de las Buenas Letras de Barcelona", II (1908) pàgs. 208-250

Sobre la Dualidad

El concepto filosófico de dualidad se basa en la contraposición de los opuestos, podemos citar el frío y el calor, la luz y la oscuridad o el bien y el mal, por ejemplo.

Cito estos tres ejemplos porque Einstein disertó sobre ellos explicando que el frío no existe, que simplemente es la ausencia de calor, puesto el calor es la energía que puede cuantificarse y el frío no. Lo mismo dijo sobre la oscuridad, no existe porque llamamos oscuridad a la ausencia de luz, que es la que puede descomponerse e iluminar la oscuridad. A partir de este razonamiento Einstein afirmó que ocurre lo mismo con el bien y el mal, el bien existe y el mal simplemente es la percepción de su ausencia.

En la masonería podemos encontrar esta dualidad confrontando nuestro mundo sagrado y nuestro mundo profano. Aplicando el razonamiento de Einstein podemos llegar a la conclusión que el mundo profano no existe, que simplemente es la ausencia del mundo sagrado que atiende a la realidad última o verdadera.

Pensando en el trabajo masónico sabemos que nuestro objetivo es transmutar lo profano por lo sagrado, sabemos que los límites simbólicos de nuestro mundo sagrado, el templo, abarcan tanto nuestro cuerpo cómo la totalidad del Cosmos. Por tanto podemos deducir que no debemos conformarnos aceptando esta realidad dual y ser meros observadores de la misma. No debemos conformarnos existiendo en dos realidades paralelas, la sagrada un día al mes y la profana los días restantes. Cabe quizás plantearnos ir más allá y superar esta dualidad a partir de la integración de estas dos visiones del mundo.

El ideal masónico nos enseña a seguir el camino de la virtud, que es el paso de la oscuridad a la luz, o de la nada al todo, o de la no existencia a la existencia, como diría Einstein. Por tanto el reto de convertir todo lo profano en sagrado se nos presenta cómo uno de nuestros grandes objetivos o quizás como una gran oportunidad para ennoblecer nuestro espíritu y el de toda la humanidad.

Memfis

La Estrella Flamígera

Passar de la Perpendicular al Nivell o del grau d’Aprenent al grau de Company representa passar del silenci a la paraula, de la receptivitat a l’acció. Les eines pròpies que va rebre l’Aprenent eren el mall, el cisell i la regla, ara al nou Company se li ofereixen uns nous instruments: la plomada, el nivell, la palanca i l’esquadra. En total sumen set valuoses eines que correctament utilitzades li permetran continuar l’obra d’edificació del temple interior i del temple universal.

L’Aprenent, amb el mall i el cisell ha de desvastar la seva pedra bruta per aprendre que en el camí del coneixement, la voluntat i la intel·ligència són imprescindibles per poder deslliurar-se de les passions, els errors i els vicis que impedeixen avançar l’home en el camí iniciatic . Aquesta ensenyança es recordada durant el primer viatge de la cerimònia del segon grau.

Al segon viatge al Company se li fa lliurament de la regla i la palanca que li serviran per poder marcar la direcció correcta i poder aplicar la força necessària per apartar els obstacles que trobarà en aquesta odissea que està recorrent. D’aquesta manera se li comunica subtilment que durant el viatge es creuarà amb dubtes, pensaments i accions que el voldran aturar i desviar per impedir arribar al seu destí, a les hores serà quan caldrà prendre consciencia de si mateix i superar aquests paranys.

La plomada que rep durant el tercer viatge simbolitza la rectitud que cal conservar en tot moment, és la verticalitat que situa a l’home entre el cel i la terra. El nivell que acompanya la plomada li recorda la igualtat entre tots els homes, tan a dins com a fora del taller. Dos eines que l’han d’estimular per deslliura’l de la baixa autoestima i ajuda’l a prendre consciencia que la seva condició humana és una oportunitat que cal aprofitar per créixer moral i espiritualment.

Durant el quart viatge el company pren consciencia del simbolisme de la esquadra que reuneix la verticalitat i l’horitzontalitat i que també fa referència al equilibri entre els contraris. L’esquadra inspira els propòsits dels ideals dels maçons: la rectitud i la virtut, i en aquest sentit és un símbol de referència que mostra quin ha de ser el comportament dels maçons.

En el cinquè viatge el company camina amb les mans buides, sense eines i en sentit contrari perquè al seu abast ja s’han disposat tots els instruments necessaris que li calien. Ara sembla preparat per un viatge interior on li serà revelat el símbol per excel·lència del segon grau, l’Estrella Flamígera amb la lletra G.

L’estrella de cinc puntes , al llarg del temps, ha formar part de la tradició de moltes cultures. Els seus orígens es troben documentats l’any 3500 aC. a la cultura mesopotàmica on era el símbol del poder reial que s’entenia arreu del món. Pels druides celtes representava el cap de Déu. Altres estudis situen aquest símbol com a segell oficial de la casa de Jerusalem entre els anys 300 i 150 aC. A la Grècia antiga, Pitàgores el va considerar emblema de la perfecció, consideració que va reafirmar Leonardo da Vinci amb l’Home de Vitruvi i la seva proporció sagrada o divina.

Aquesta Estrella Flamígera en la tradició maçònica està associada al numero 5 i aquest número simbolitza el número del company maçó i es va repetint al llarg del seu aprenentatge. Cinc són els viatges que realitza duran la cerimònia de pas, cinc són les puntes de l’estrella flamígera, cinc les passes de la marxa del company, cinc els seus anys. El cinc representa l’home i neix de la suma del 2 i del 3, el primer número parell i el primer número imparell tenint present la exclusió de l’1 per la seva naturalesa indivisible. El 2 simbolitza la feminitat i la Terra, i el 3 la masculinitat i el cel. Per tant el 5 és la unió de la feminitat i la masculinitat, la unió del Cel i la Terra. És el número del microcosmos, del ser humà que percep la realitat amb els 5 sentits. També s’identifica amb el cinquè element, l’èter que uneix espiritualment a la resta d’elements. Per nosaltres, els germans maçons, els cinc vèrtex de l’estrella constitueixen els cinc punts de la perfecció humana a la qual volem arribar: la Força, Bellesa, Saviesa, Virtut i Caritat.

Un aspecte revelador a tenir en compte es que la punta de l’estrella es orientada cap el cel, i aquest detall ens indica que el cap, el coneixement, l’intel·lecte i la raó són la part més elevada de l’home i per tant qui ha de governar els pensaments i els actes de l’home per damunt dels instints naturals del nostre cos. Els companys maçons cerquem la nostra veritable naturalesa conjuntament amb el motiu de la nostra existència i la punta de l’estrella ens indica que la nostra ment és l’eina que ens permetrà apropar-nos a aquestes respostes a través de la reflexió, l’estudi i la conducta.

La maçoneria ha estudiat continuadament la tradició del pentacle i el número 5 a la cultura occidental al llarg de la història. Qui us parlar a través de l’estudi de la filosofia i medicina xinesa també ha trobat força similituds i s’ha enriquir amb la saviesa d’aquesta cultura mil·lenària.

A l’igual que a Occident a la cultura xinesa l’home també representa el microcosmos situat entre el Cel i la Terra. Els xinesos ens parlen d’un home constituït a partir de cinc elements que no deixen de ser cinc processos alquímics que expliquen la gènesis humana i la seva odissea. Ens parlen de cinc elements indissociables a les cinc estacions, cinc punts cardinals i a les cinc principals emocions humanes que cal controlar per viure en plenitud i harmonia.

Aquests elements són la Fusta que simbolitza l’Est, la primavera, el creixement i la ira que generen el segon element, el Foc, que representa el Sud, l’estiu, la calor i l’alegria. El Foc, al seu temps, genera la Terra que representa el Centre, la fi de l’estiu, la germinació i les preocupacions. La Terra és qui produeix el Metall, que simbolitza l’Oest, la tardor, la decadència i la tristesa. El Metall crea l’Aigua que tanca el cercle i representa el Nord, l’hivern, el fred i la por.

Aquest cercle que vincula la natura i l’home també inclou una estrella de cinc puntes al seu interior desvetllant, d’aquesta manera, el misteri del cicle de control de les energies de la natura i de les emocions humanes: la fusta controla la terra, la terra canalitza l’aigua, l’aigua apaga el foc, el foc fon els metalls i el metall talla la fusta. L’equilibri de les cinc energies d’aquesta estrella es la que permetrà al home viure en harmonia i sense malalties.

Fins aquí hem tractat alguns dels aspectes simbòlics de l’Estrella Flamígera que ens ajuden a prendre consciencia que la nostra naturalesa humana té la meravellosa facultat d’escollir la nostra filosofia de vida. L’home, suspès entre el cel i la Terra, pot triar amb llibertat el seu destí que l’aproparà a les estrelles o el retindrà a la terra en funció de les seves accions. L’home sens apareix, d’aquesta manera, con aquest cinquè element eteri i espiritual que pot transmutar la matèria i emprar la seva condició per gestionar el seu destí i la seva llibertat.

Però l’Estrella Flamígera encara amaga una gran revelació pel company maçó que donarà resposta als atàvics dubtes existencials de l’home. L’Estrella Flamígera guarda al seu interior la lletra “G”. Aquesta es la inicial del Gran Arquitecte de l’Univers, de generació, de gnosis, de geometria, de guia i també de God (Déu en anglès) . Tos aquests termes fan referència a la idea de divinitat, al principi creador. La lletra G dins de la estrella de cinc puntes representa la llavor de la divinitat que tots els homes porten al nostre interior, aquesta es la gran revelació que ha de comprendre el company maçó.

La transgressió va dur a l’arquetip Adam, el primer home, a perdre la condició espiritual que ostentava. Expulsat del paradís va quedar condemnat a viure dins d’un cos humà perdent la llibertat i el coneixement. La lletra “G” ens ensenya qui som, d’on venim i on podem arribar. D’aquesta manera el cinquè viatge del company maçó es també un viatge a l’esperança que proclama que el retorn al paradís és possible i que trobarem la porta oberta si som capaços d’arribar al final del viatge iniciàtic.

.

Treball realitzat per Memfis

El Aumento de Salario

Podemos definir la Masonería como una comunidad iniciatica que entiende el proceso de iniciación como un camino de evolución personal que tiende a la autorrealización y se nutre del trabajo comunitario. En este sentido puede considerarse nuestra institución como una escuela de formación humana que utiliza la simbología y el rito como métodos de aprendizaje para alcanzar el perfeccionamiento del hombre y la construcción de la sociedad basada en el ideal masónico.

En la masonería se distinguen tres grados fundamentales que se corresponden con el proceso de aprendizaje que recibe y asimila cada miembro de la orden. Estos grados derivan de la masonería operativa de los gremios medievales y reciben el nombre de Aprendiz, Compañero y Maestro.

El grado de Aprendiz es el primero de la orden y se accede a él una vez superada la Ceremonia de Iniciación Masónica después que el profano haya llamado a las puertas de la institución por iniciativa propia. En este grado empieza la instrucción masónica del hermano aprendiz que simbólicamente recibe las herramientas con las que tendrá que trabajar sobre si mismo para perfeccionarse como ser humano.

El mazo, el cincel y la regla que recibe el aprendiz simbolizan la fuerza de la voluntad, la inteligencia y la constancia que necesitará para liberarse de la esclavitud de las pasiones, de los prejuicios y de la ignorancia que impiden su evolución espiritual. Este proceso no será ni fácil ni breve, para ello tendrá que haber asimilado la muerte profana y el renacimiento en hombre nuevo que se produce en la Cámara de Reflexión.

Este proceso evolutivo de perfeccionamiento se visualiza en el interior del Templo con el acercamiento a la luz. Los aprendices se sitúan en la Columna Norte, la parte más sombría del templo, delante de los hermanos compañeros que ya han alcanzado el grado inmediatamente superior.

En su columna, la Norte, los aprendices tutelados por el segundo Vigilante aprenden trabajando. En este lugar, al lado de la Columna “B” es donde el aprendiz recibe al finalizar la jornada su salario, de la misma manera que la viuda Ruth recibía de Boaz una parte de los cereales que recogía como recompensa al trabajo realizado.

El salario que recibe el aprendiz es el premio a sus esfuerzos, es la recompensa que recibe en el templo, en el mundo sagrado y se traduce como el perfeccionamiento de si mismo que va trasmutándose en su interior. De mediodía a medianoche trabajará constantemente el aprendiz en la Columna Norte hasta el día que sea propuesto a un aumento de salario.

En la masonería el aumento de salario significa el paso a un grado superior. A ese nuevo eslabón en la escalera iniciatica que nos va aproximando al conocimiento de nuestro ser interior. Gracias a la constancia del trabajo masónico conseguimos diluir nuestros vicios y fortalecer nuestras virtudes. Gracias a él vamos pasando de las tinieblas a la luz, de la ignorancia al conocimiento.

El aumento de salario del aprendiz también representa un reconocimiento por haber comprendido el objetivo del grado, “desbastar la piedra bruta”. Durante el periodo de aprendizaje a cada golpe de mazo hemos ido puliendo nuestra piedra, eliminando lo tosco y haciendo relucir la belleza que guardamos en nuestro interior.

El camino del aprendiz puede llegar a ser muy duro, incluso cruel, en el trabajo de desbastarnos a nosotros mismos las impurezas no se resignaran a caer al primer golpe, intentarán hacernos dudar y desistir. En esos momentos de flaqueza también surgirá la verdadera fuerza que nos guía y nos impulsa a seguir avanzando, la fuerza que verdaderamente nos motiva y nos conmueve, la que reside junto a la Columna “B” que no es otra que la fuerza del amor. Aquel amor que también sintieron Boaz y Ruth, progenitores de los Hijos de la Viuda.

Con el Aumento de Salario el aprendiz en el próximo grado continuará su camino iniciático descubriendo nuevos símbolos y alegorías. Se sentará entonces en la Columna Sur, estando más preparado para recibir la luz del conocimiento que llegará ahora con más intensidad. Y podrá continuar avanzando en la senda de la virtud.

 Memfis