Simbologia del Ritual d'Apertura en Primer Grau

Sabem que els orígens de la simbologia dels rituals maçònics es perden en la nit dels temps i que els pot enllaçar amb el mazdeisme, els ritus egipcis, els misteris grecs i romans, el judaisme i molts d'altres que al llarg de la història han estat contenidors d'un saber adàmic i que ens pot dur fins al moment mateix de la creació. Malgrat això, i en un altre ordre històricament més definit, hem de situar els nostres rituals en una deriva dels practicats pels maçons operatius dels quals, en sabem poc més enllà del que alguns estudiosos ens han llegat i als documents històrics coneguts com Manuscrits. La cerca de les variants que avui en dia venen sent practicades l'hem de cercar al segle XVIII amb l'eclosió de les lògies de maçons acceptats i la podem situar cronològicament amb la creació de la Gran Lògia de Londres al 1717 i les Constitucions de 1723.

Des d'aleshores els diferents rituals establerts: Emulació, York, Escocès Rectificat, Francès i d'altres. Junt amb el practicat pel nostre taller: el Ritu Escocès Antic i Acceptat, conviuen en els tallers de les Grans Lògies regulars i no regulars dels diferents països.

Malgrat aquesta gran diversitat de rituals el contingut iniciàtic i la seva força transmissora és la mateixa pels graus simbòlics de la maçoneria blava i difereixen sols, aparentment, en els graus filosòfics. Dels diferents rituals que corresponen a cada grau de la maçoneria simbòlica, el més important sens dubte, junt amb els d'iniciació i de pas de grau, és el de primer grau. En el ritual de primer grau queda contingut el nucli del saber maçònic. La seva pràctica i estudi poden ser enriquits pel següents graus però el saber iniciàtic transmès per generacions ja hi és complet.

Del ritual de primer grau, de manera formal, el dividim en tres parts: Apertura, desenvolupament dels treballs i Clausura. Cada part conté els seu simbolisme. En aquesta planxa sols es tracta l'Apertura dels Treballs.

De l'Apertura dels Treballs no s'en poden fer parts a estudiar separadament, però per poder explicar-me millor ho separarem en quatre passos: Primer, assegurar-nos que treballem a cobert, segon, comprovar la regularitat dels assistents i fixar l'espai i el temps, tercer, encesa de les llums i traçat del quadre i, quart i últim, consagrar la Lògia.

Abans de començar els treballs, el Venerable ens demana silenci. Aquest silenci final ha començat ja amb el que ens demana el Germà Mestre de Cerimònies a passos perduts. Per poder començar a treballar correctament hem de deixar les tribulacions profanes i els metalls de l'esperit. Entrem al temple concentrats en el que anem a fer i viure i hi entrem com germans, tots vestits iguals que és quasi dir que tots anem nus i sols podem veure'ns uns als altres fraternalment iguals.

Quan comencen els treballs el Venerable Mestre demana al Primer Vigilant quin és el seu primer deure, que no és altre que assegurar-se que estem a cobert dels profans, per tant, en un espai privat, no accessible i simbòlicament separat del món exterior. El Guarda-temple, és qui ens cobreix de les mirades profanes i garanteix al germans que cap no iniciat traspassarà la porta.

El segon deure en Lògia dels Vigilants és assegurar-se de la regularitat dels assistents, guarden doncs la seguretat interna del taller i verifiquen que, els qui són a l'interior son coneixedors dels signes i secrets corresponents a cada grau que s'hi practica. En el recorregut dels Vigilants per determinar si els germans estan a l'ordre que correspon, es determina l'espai simbòlic en que es treballarà. Queda marcat d'Occident a Orient, entre les comunes B i J i les escales que pugen a Orient en un plànol horitzontal del món escacat en blanc i negre.

Immediatament després de verificar la regularitat dels assistents i traçat l'espai, el Venerable Mestre demana al Segon Vigilant que determini quina hora és. Responent migdia en punt, el Segon Vigilant ens situa en el temps simbòlic del zenit com desprès al tancar hom farà en el nadir i per tant dins d'un cicle complert com és també el que va entre solsticis. Immediatament després de fixar el temps el Segon Vigilant informa de l'edat simbòlica en que estem obrint els treballs i el Venerable Mestre determina l'apertura en el grau que li correspon.

Establerta la seguretat exterior i interior i determinat l'espai i el temps simbòlic dels treballs, en tercer lloc, el temple que ha estat en la foscor s'il·lumina amb la participació dels dos Vigilants i del Venerable Mestre. Començant per Orient amb la invocació als tres atributs del GADU, Saviduria, Força i Bellesa, passem de les tenebres a la llum amb un procés que simbolitza la creació del món.

Il·luminat el temple, l'Expert traça el quadre de la Lògia que conté els símbols principals del grau i provoca un efecte transmissor en els germans, i molt especialment en els germans aprenents que al contemplar el traçat reben un ensenyament simbòlic a cada tinguda. El quadre queda exactament en el centre del temple, en l'eix exacte entre els quatre punts cardinals i entre el cel i la terra. Tota circumval·lació posterior es fa al voltant del quadre i es fa sempre en el mateix sentit i quadrant els angles de les llums.

Disposat tot conforme al ritual, queda un darrer deure que compleix un Venerable Germà, o qui sigui designat pel Venerable Mestre, que consisteix en obrir el Volum de la Llei Sagrada, posar-hi a sobre l'Esquadra i el Compàs formant una estrella de David, i llegir el primer passatge de l'Evangeli de Sant Joan, o el text que acostumi a llegir-se a cada Lògia. En presència de las Tres Grans Llums i sota la volta que marquen el Mestre de Cerimònies i l'Expert, el Venerable Mestre fa la invocació al GADU i consagra definitivament els treballs. El moment és màgic, tot ha estat preparat per provocar la unió de cel i terra, el temple i els germans han estat transportat a un temps i un espai simbòlic i la presència del Gran Arquitecte ha estat invocada i tots ens conjurem per treballar a la seva glòria. Tot el que passa fins que els treballs son tancats participa d'aquest estat transmutat, cap germà ha de trencar aquest equilibri sagrat tant interior i personal com comú de tot el taller.

Germans, hem de procurar una execució perfecta dels diferents rituals per dues raons. La primera és la de ajudar als germans a viure en un temps i un espai simbòlic, en aquest espai transmutat que és el temple quan hem obert els treballs. La segona és la conservació el més pura possible, sense derivacions capritxoses, que el converteixen en una pura litúrgia sense sentit. La nostra participació en els treballs transcendeix la nostra persona i la nostra vida i ens porta cap al camí de la pedra oculta, a un sistema moral consistent, i a l'ordre, que és un dels nostres lemes: ordo ab chaos. Per això en els treballs ens posem a l'ordre, no a la ordre, no estem a les ordres de ningú sinó de nosaltres mateixos.

Treball realitzat per 24 Polsades

EL SOL I LA LLUNA



El Sol i la Lluna són dos dels símbols maçònics que presideixen el nostre temple. Es troben situats a la paret d’Orient i el seu emplaçament a la dreta o a l’esquerra del Delta Sagrat es motiu de dubtes i debat en algunes lògies. He cercat bibliografia que pugui argumentar la posició correcta d’aquest dos símbols i he constatat que la majoria d’autors es limiten a situar-los a l’Orient sense explicar els arguments per ubicar-los a la dreta o a l’esquerra del Delta d’Or. En l’actualitat tots els ritus, excepte el d’Emulació, coincideixen en situar el Sol a l’Esquerra del Delta i la Lluna a la seva dreta, així ho fan les lògies de la GLE, les de la Gran Lògia d’Anglaterra, les de la Gran Lògia Nacional Francesa i pràcticament les d’arreu del món.

A grans trets podem interpretar que en el debat existeixen dos visions de fons. Les basades en el simbolisme de la dualitat que representen el Sol i la Lluna i que en aquest cas situen majoritàriament el Sol a la dreta del Venerable Mestre i la Lluna a la seva esquerra, i les basades en la concepció física del temple com una representació simbòlica de l’Univers que situa el Sol a l’esquerra del Delta d’Or i la Lluna a la seva dreta.

Els defensors de la interpretació dualística dels dos astres es basen en el concepte occidental d’arrel cristiana que qualifica al Sol com a principi masculí i la Lluna com a femení. El Sol també representa la llum, el cel, la veritat, la raó, la virtut i el costat dret en contraposició a la foscor, l’infern, la il·lusió, el vici i el costat esquerre que simbolitza la Lluna.

Els qui argumenten que el Sol s’ha de situar a l’esquerra del Delta Sagrat ho fan en clau astronòmica i basen els seus arguments en el sentit i descripció del temple maçònic que ha de ser una representació del cosmos tal com diu el nostre ritual:

“La forma de la Cambra és rectangular, anomenant-se cadascun dels costats del rectangle, o més pròpiament, cadascun dels llocs que es troben davant de les quatre parets: Orient, Occident, Nord i Migdia. El terra és de mosaic, construït per quadres iguals blancs i negres, i el sostre pintat, representant un cel estelat. D'Orient surten uns raigs lluminosos, la qual intensitat disminueix cap a l’Occident, on apareix el Cel cobert de núvols”
A partir d’aquesta definició entenem que el temple maçònic no té límits i abasta tota l’esfera celeste perquè la seva extensió va d’Orient a Occident, la seva amplada de Nord a Sud i la seva alçada del Zenit al Nadir.

Tenint en compte aquesta concepció cosmogònica del temple ens ajudarà a clarificar les nostres idees anar descobrint altre vincles astronòmics que existeixen a la lògia i al ritual.
A l’Est que és el punt cardinal per on surt el Sol se situa el Venerable Mestre i el Delta d’Or que simbolitzen la saviesa i la Llum. Al Sud, que es la part més il·luminada pel Sol seuen els mestres i companys, a la columna nord, la més fosca, seuen els aprenents que encara no estan preparats per accedir a la llum del coneixement. A l’Oest se situa la porta d’entrada al temple i els germans circulen pel recinte en el mateix sentit que ho fa el Sol, d’Orient a Occident. La mateixa circulació solar és la que regeix els treballs a la lògia que comencen al Migdia en punt i finalitzen a mitjanit que també coincideix amb el lloc on els germans aprenents acostumen a rebre el seu salari.

Si tenim en compte la distribució física i el ritual de la lògia en funció de les lleis de l’Univers podem coincidir en situar el Sol a l’extrem sud-est del temple, concretament a l’esquerra del Venerable Mestre i del Delta Sagrat, irradiant la columna Sud i anunciant el començament, el desenvolupament i la fi dels treballs del taller. De la mateixa manera situarem la Lluna a l’extrem nord-est, a la dreta del Venerable Mestre i del Delta D’Or, presidint la Columna Nord o dels Aprenents.

Fent un repàs dels manuscrits antics de la maçoneria també podem aprofundir en el fons del debat i copsar l’evolució de la interpretació d’aquest símbols. Està documentat que ni el Sol ni la Lluna formaven part de la decoració maçònica de les primeres lògies, aquest astres apareixen representats per primera vegada als davantals del segle XVIII i ho fan generalment situant el Sol a la dreta del V.·.M.·. i la Lluna a la seva l’esquerra i tal com es pot llegir als manuscrits antics acompanyen el motiu principal de la Lògia que no es el Gran Arquitecte de l’Univers, sinó el Venerable Mestre.

Podem llegir en el manuscrit Sloane de l’any 1700: “ Quantes llums hi ha a la lògia? Tres: El Sol, el Mestre y l’Esquadra.

El manuscrit Prichard de 1730 diu: ¿Hi ha alguna llum a la vostra lògia? Si, tres. ¿Què representen? El Sol, la Lluna i el Mestre Maçó. (Aquestes llums eres tres espelmes col·locades en un canelobre) ¿Què representen? El Sol per governar el dia, la Lluna la nit i el Mestre Maçó la seva lògia.

Més endavant en el mateix manuscrit es pot llegir: ¿Qui es més gran que jo, que soc un maçó Lliure i Acceptat, el Mestre de la lògia? (resposta) El Gran Arquitecte i Inventor de l’Univers, o Aquell que fou elevat fins el cim del Pinacle del Sagrat Temple.

Als manuscrits antics podem interpretar el paper central del Venerable Mestre que apareix definit com la llum del coneixement que regeix la lògia i per extensió el món, deixant al Gran Arquitecte a un nivell de protagonisme secundari. No ens ha de sorprendre aquest percepció perquè cal recordar que ens trobem al segle XVIII, l`època d’Humanisme modern que comença a grans trets amb la caiguda de Constantinoble l’any 1453 i el descobriment d’Amèrica l’Any 1492 i culmina els anys 1776 i 1789 amb la Declaració d’Independència dels Estats Units i la Revolució Francesa. Tota una època caracteritzada per la revolució intel·lectual i social que va posar fi a les monarquies absolutistes i a l’antic règim inquisidor i escolàstic de la Edat Mitja.

Cal recordar que aquesta dicotomia o encaix que podem copsar entre el Venerable Mestre i el Gran Arquitecte de l’Univers va arribar al seu punt més àlgid l’any 1877 quan el pastor Desmons va proposar eliminar de la maçoneria la invocació al Gran Arquitecte de l’Univers i el mateix any el Gran Orient de França esborrava dels seus estatuts l’obligació de creure en Deu i en la immortalitat de l’ànima.

Retornant al fil del debat podem interpretar que les diferents interpretacions es basen en el fons en la capacitat de discernir quina es la Veritable i Principal Llum de la Lògia, si considerem que ho és el Venerable Mestre caldria situar el Sol a la seva dreta i si ho es el Gran Arquitecte de l’Univers i considerem el temple com una representació de la seva obra, l’Esfera Celeste, cal situar el Sol on li pertoca físicament, a l’extrem sud-est de la lògia, es a dir a l’esquerra del Delta d’Or que simbolitza la Llum Divina que s’acompanya dels astres que il·luminen el dia i la nit en el món dels mortals, el Sol i la Lluna i que també ens recorden que el treball maçònic no s’atura ni de nit ni de dia.

 Memfis