Ptah, el Creador. Els orígens egipcis de la maçoneria


Els textos de les piràmides escrits durant la cinquena i sisena dinastia  (vers l’any 2600 aC.) ens permeten aproximar-nos a  la idea que els antics egipcis tenien sobre la creació de l’Univers. Segons aquesta cosmogonia al començament existia el “no res” que anomenaven Nun, una substancia caòtica i abstracta representada per  les aigües primordials que ocupaven tot l’infinit i contenien a Tum, la llavor de tot el que havia d’existir desprès.

Tres van ser  els  principals mites de la creació de l’Antic Egipte que  es van desenvolupar a partir dels conceptes de Num i Tum. A la ciutat de Iunuu  coneguda pels grecs com Heliópolis el creador es va anomenar Atum-Ra. Es considerava que el seu poder era tan gran que es va crear a si mateix. Va emergir del Nun i va crear la vida, primer als deus Shu (l’aire) i Tefnut (la humitat), progenitors de  Geb (déu de la terra) i Nut (deessa del cel), pares dels més coneguts deus Osiris, Isis, Neftis i Set.

A la ciutat d’Hermòpolis el mite de la creació fou possible gràcies de la màgia de Thot, déu de la saviesa. Dins les  aigües del caos o Nun existien les forces latents representades per quatre parelles de deus que van fer emergir  una colina primigènia d’on va néixer el Sol a partir d’un ou. Un d’aquests primers vuit deus va ser Amon qui amb el temps adquirí el rang de creador i divinitat suprema d’Egipte. 

 A Menfis, capital tradicional de l’Antic Egipte es va desenvolupar la coneguda teologia  memfita de la creació on el déu Ptah es va erigir com a déu creador i primigeni del món. El mite explica que a les aigües inertes del Num, quan no existia ni la llum ni la foscor, Ptha “l’increat” ja era allí i amb seu cor va concebre la imatge del déu Atum al qual va donar vida a través de la seva llengua i de la seva paraula, pronunciant el seu nom.

Al textos de la teologia memfita podem llegir:

Ptah va crear als déus locals, edificà les seves ciutats, establí les divisions territorials, situà a cada déu en els llocs on són adorats, fixà les ofrenes que havien de rebre i edificà els seus temples. Així tots i cadascun dels deus i els seus Ka es troben satisfets i associats amb el Senyor dels Dos Països. Tots i cadascun dels deus existents són atribucions i versions del Creador. El seu Cor, Horus, representa la consciència,  Thot la seva llengua “el verb creador”, doncs  del cor i la llengua de Ptah va nàixer Atum”.


El nom de Ptah significa “El Creador”, sobirà de tots els deus per haver creat el món per mitjà de la paraula. Originari de Memfis, capital del Regne Antic a partir del Regne Nou va compartir triada amb la seva esposa Sejmet i el seu fill Nefertum qui temps desprès fou identificat com Imhotep, arquitecte de la piràmide escalonada de Saqqara i dèu de la medicina. Ptah fou el patró de les arts i els oficis, protegia als picapedrers, paletes,  escultors, ferrers, artesans i artistes

En èpoques més tardanes Ptah es va associar á Osiris amb la forma del  déu funerari Ptah- Sokar-Osiris i amb la manifestació animal del Toro Apis. Els grecs el van identificar amb el deu Hefestos i els romans amb Vulcà.

Ptah fou conegut amb els sobrenoms  de “Senyor de la Màgia”, “ Senyor del rostre bonic” “Senyor de la Foscor” i “Senyor de Mat”  o “Senyor de la Veritat”  Físicament es representava amb aspecte de mòmia subjectant  amb les mans tres amulets: El ceptre Uas que simbolitza el poder i la força, el pilar Dyed que representa l’estabilitat i l’Anj que era la clau de la vida.  El cap apareix tapat amb un casquet blau i porta el collar menat que simbolitza la fertilitat.  Sempre se’l representa sobre un pedestal trapezoïdal que era la expressió de la justícia i l’equilibri, es a dir la idea de Mat.

Al voltant del seu culte es va desenvolupar el Clero de Ptah que   fou de tradició molt antiga i apareix força documentat durant la IV Dinastia (2613-2494 a.n.e.), època en la qual es van construir les grans piràmides. L’origen d’aquests sacerdots cal cercar-lo en el camp de les arts i l’arquitectura, doncs se sap  que eren els encarregats de supervisar les obres de construcció de piràmides i temples. El Súmmum Sacerdot de Ptah era qui ostentava el títol de Mestre Constructor i tenia al seu càrrec tota una sèrie de mestres artesans organitzats en el que podria ser el primer gremi, escola o taller conegut a la història.

Al Clero de Ptah també se li atribueix la pràctica dels misteris egipcis, concretament els anomenats Misteris de Isis i Osiris. Aquests misteris  realitzats sota jurament de màxima discreció, estaven inspirats en la mort i resurrecció, en aquest cas d’Osiris. Els iniciats en aquests misteris eren sotmesos a diverses purificacions i cerimònies ritualístiques  que els permetien accedir progressivament  als diferents graus del coneixement ocult.

Gràcies a les fonts gregues coneixem l’existència de diverses escoles mistèriques i teològiques de l’Antic Egipte que sovint eres visitades per savis d’arreu del món com Herodoto,  els Set Savis de Grecia, Arquímedes, esopo o Hipòcrates, que cercaven els prestigiosos coneixements dels egipcis. Les més famoses eren les escoles de Heliòpolis, Memfis i Tebas.

 Està documentat que l’escola de  Memfis, regida pel clero de Ptah,  va ser visitada per Platon, Simias, Ellopion i Pitagoras que segons Jàmblico va ser dels pocs grecs que van poder penetrar al Adyton (capelles interiors) per ser iniciat en els misteris de la religió egípcia.

Sobre l’escola de Memfis cal afegir que Hecateu de Abdera, autor de l’obra perduda  Filosofia Egípcia de l’Antiguitat, en la introducció afirma que l’origen de la filosofia procedeix de Ptah, el déu creador de Memfis i per tant els seus sacerdots són els primers filòsofs d’Egipte.

Moltes vegades els maçons  hem sentit dir que els orígens de la maçoneria cal cercar-los a l’Antic Egipte. Sovint l’obra literària  “L’ase d’or” d’Apulei, on es descriu la pràctica dels  misteris iniciàtics egipcis d’Isis i Osiris argumenta aquesta teoria degut als paral·lelismes existents amb la tradició iniciàtica actual de la maçoneria. La tradició més acceptada també defensa que va ser l’Orde del Temple qui va exportar l’antiga tradició mistèrica  egípcia a Europa. Però la història confirma, sense desmerèixer el possible impuls de l’ aportació templera, que els ritus iniciàtics ja es practicaven a Europa durant el segle VI aC., gràcies al fort desenvolupament que van tenir durant la dinastia Ptolemaica.

Entre aquest ritus d’inspiració egípcia que es practicaven a la mediterrània destaquen els Misteris d’Eleusis, els Misteris Òrfics, els Misteris de Samotràcia, el Culte a Cibeles o el Culte a Dionisos entre altres. A casa nostra cal destacar que al segle I aC a Empúries es va edificar un temple dedicat a Isis i Serapis. Cal recordar que Serapis és la versió alexandrina d’Osiris i del Toro Apis, tots dos associats a Phat. L’existència del culte a Isis a Empúries també l’hem de tenir present a l’hora de cercar els orígens del culte català a la Mare de Déu del Montserrat, dons totes dues deesses estan assimilades.

Més enllà d’Apulei trobem moltes similituds entre la maçoneria i Ptah. A l’igual que els maçons operatius construïen els temples medievals el clero de Phat construïa els temples i les piràmides egípcies.  Tos dos col·lectius estaven organitzats en gremis i practicaven ritus iniciàtics basats en la mort i resurrecció. De la mateixa manera els maçons i els sacerdots de Ptah tenien com a ideal la recerca i la instauració de la Veritat i la Justícia, es a dir l’antic concepte de Mat. 

També podem afegir que Ptah per a grecs i romans era respectivament Hefest i Vulcà el deu de la metal·lurgia, o el que és el mateix, el primer alquimista, la ciència oculta de Thot, conegut també com Hermes Trismegisto. Com hem dit abans el Cor de Ptah és Horus, fill de Isis i rei d’Egipte, la llengua de Ptah és Toth,  la saviesa. Ens podem atrevir a dir que  Ptah va crear l’Univers  amb la seva farga d’alquimista i va donar als homes la clau per la transformació dels metalls que tan turmenten als maçons i que són el naixement de la nova consciencia fruit de la iniciació simbolitzada per Horus, que és  l’Osiris ressuscitat, el nostre mestre Hiram i la saviesa representada per les ensenyances de Toth. 

 Memfis

¡HUZZE! ¡HUZZE! ¡HUZZE!



Estimats Germans, dins del nostre Ritual pronunciem unes paraules que potser molts de nosaltres, no sabem prou bé, el seu significat. Aquestes paraules son  ¡HUZZE! ¡HUZZE! ¡HUZZE!

Segons alguns autors, aquesta paraula ve de la llengua àrab, i el seu significat vol dir visca o salve, altres diuen que ve de l’escocès, i que vol dir “hurra”, segons uns altres, era el nom que donaven en l’Antic Egipte algunes tribus semítiques a la planta acàcia, que varen consagra al sol, com a símbol de la immortalitat, sacsejant les seves rames com a senyal de felicitat m’entres cridaven UZZA o UZZE. Segons alguns autors això ho feien com un ritual desprès de fer mal al cel o a la terra, (al llaurar-la per exemple), doncs pensaven que devien de congraciar-se amb els deus que segons ells els governaven.

Però segons altres autors, tornem a trobar  reminiscències d’aquets rituals d’adoració a la Mare Terra y al Pare Cel, en lels rituals dels MM.·.MM.·. operatius, quan a l’acabar la construcció d’una catedral, demanaven  permís i perdó al G.·.A.·.D.·.U.·., ja que la construcció agredia al Cel i a la Terra amb la seva presencia. Aquet ritual es basava amb el poder del so y la presencia física: el so de les campanes, i la presencia física del braç en alt, exclamant UZZE, HUZZE, UZZE, exclamació feta cara a l’aire, cara al sol.

Clar que en totes aquestes explicacions, falta quelcom, que és el fonament i raó de ser de les coses, pel que són una mica insatisfactòries, però desprès de molt investiga, es va trobar  que en realitat la nostra aclamació, era alguna cosa, íntimament lligada al déu dels constructors en l’antic Egipte, deïtat importantíssima originada en Memphis y que rebia el nom de Ptah.

Ptah (Arquitecte-escultor de l’Univers y no creador), era el déu, no només dels constructors, sinó que també d’escultors, artesans, ferrers i artistes, és el que acaba identificant-se amb Osiris, i del que els grecs, deformaren desprès la seva imatge, atributs i culte per crea al seu Hefestos (el Vulcà Roma), és molt conegut l’organitzades que estaven les guildes de constructors de l’Antic Egipte, l’origen vertader y bressol de la Maçoneria.

Tots aquet apunts han estat triats, entre els escrits fets per el Dr. Carlos Raitzin. 

Treball realitzat per Cantet

L'Ideal Maçonic


La història de la humanitat es plena de falsos profetes , de presumptes il·luminats  que es creuen sabedors  de la veritat absoluta i es presenten a la resta de mortals com si fossin els veritables iniciats.
 
¿Però què es la iniciació? ¿Qui son els iniciats? ¿Quin és el seu ideal? ¿ Com podem distingir el veritable iniciat del farsant? Aquestes preguntes són pròpies del que busca respostes. Aquests dubtes, molts de nosaltres, ens els em plantejat abans de trucar a la porta d’aquesta discreta i lloable institució.
 
La Francmaçoneria va nàixer a Londres l’any  1717 amb la voluntat d’esdevenir una  fraternitat universal.  Es va presentar en societat com una institució oberta a tots els homes  sense tenir en compte  la seva condició política, religiosa, social o ètnica. El seu ideal era treballar junts per ajudar-se mútuament superant les traves que suposen  les ideologies i els prejudicis personals. Conscients de la fallida  de la construcció de la Torre de Babel, ara l’objectiu era instruir bons  Maçons per a ser capaços  d’edificar el veritable temple ideat pel Gran Arquitecte de l’Univers.
 
La Maçoneria  se’n guardarà ben prou  de definir al Gran Arquitecte, aquesta és una interpretació  personal que es reserva a cadascú de nosaltres. Els maçons rebutgem el dogmatisme i el contrarestem amb el ric simbolisme que ens permet reflexionar i descobrir els seus misteris per nosaltres mateixos.
 
Ser maçó es ser lliurepensador, es respectar la diversitat i evitar imposar les creences dels uns per damunt de les dels altres. Qui es cregui  posseïdor d’una veritat absoluta s’oblida de l’antiga essència   de la tradició maçònica perquè la nostra institució no es hereva de cap doctrina.
 
El camí del maçó és el camí de l’iniciat, és una senda que surt de la foscor i pretén arribar a la llum. Les instruccions que ens enriqueixen durant el trajecte no son les paraules, que poden faltar a la veritat i portar a la confusió, sinó els actes dels companys de travessia i la màgia dels rituals i dels símbols que ens fan viure en persona  allò que cal que aprenguem.
 
El camí iniciàtic és un camí dur, no apte pels que desitgen respostes ràpides. La iniciació també es amarga i decebedora perquè qui la gaudeix és conscient que no sap res i també sap que el més savi és aquell que més calla.  El camí de la iniciació és el camí de la recerca de la saviesa i de la mateixa manera que els animals estan limitats pel seu instint els homes hem de saber que estem limitats per la nostra raó. Si volem endinsar-nos en el coneixement dels misteris i que aquests ens puguin ser revelats no en tindrem prou amb l’estudi,  ens caldrà una conducta exemplar i un cor noble.
 
Tots els que som aquí hem estat iniciats de manera simbòlica i ens enganyaríem si penséssim que pel simple fet de portar un davantal som veritables maçons, perquè com diu la tradició “l’hàbit  no fa al monjo”. El veritable iniciat és aquell que no s’ha acontentat amb les aparences i s’ha sacrificat a si mateix matant el profà que porta dins  per poder renàixer en home nou, en iniciat.
 
El ritual ens va ensenyar un primer pas, que es deslliurar-nos dels metalls. Sembla una cosa fàcil però qui de tots és el valent  capaç de renunciar a la seva riquesa material,  intel·lectual i al seu ego? Ser un iniciat  és ser conscient de la ignorància pròpia, es renunciar  a les idees preconcebudes i als prejudicis. Ser iniciat es tornar a la ignorància del savi, potser aproximar-se al món ocult de la intuïció.
 
L’iniciat també sap que la vida, en si mateixa, no es la finalitat última. Existim per acomplir amb el nostre deure i treballant ens hi apropem. Al taller troben les eines apropiades per a cada moment, per a cada feina. L’iniciat ha de saber que no està en possessió de la veritat però se li posa a l’abast un  primer poder que rau  en ser conscient que errare  humanum est i d’aquesta manera quan  reconeix  els errors va polit la seva pedra. La benevolència es el segon poder que pot aconseguir  l’iniciat, les bones intencions l’aproparan a la saviesa i a la compassió que és el sentiment més elevat que pot arribar a experimentar un home. Els poders de l’iniciat li atorgaran el valor i la llum  necessària per saber caminar per la senda correcta que s’anomena  humilitat.
 
La iniciació no és un procés intel·lectual que ens durà a la revelació dels grans misteris,  la iniciació no és una teoria, és una pràctica. La iniciació es l’Art Reial,  l’art de  viure, és la voluntat de desitjar viure per ajudar als altres. Durant totes les nostres tingudes el germà Hospitalari ens ho recorda quan fa circular el Tronc de Beneficència.
 
Amb la  iniciació no hem de buscar  el coneixement com a objectiu final, hem d’esforçar-nos per aprendre a transmutar el Plom en Or, tal com diu l’Alquímia i d’aquesta manera col·laborar en la construcció del gran Temple de la Concòrdia Universal que pregona la nostra estimada institució. Per tant, benvolguts germans,  ajudà als altres crec que és el primer gran deure de l’iniciat.

Treball realitzat per Memfis

Les ensenyances de Ptahhotep


Ptahhotep que significa Ptah està en plenitud era el nom del visir del faraó Isesi, últim rey de la V dinastia egípcia ( segle XXIV a.n.e. 2400ac). Ptahhotep va ser Inspector dels Sacerdots de les piràmides de Isesi, Niuserre i Menkauor, i entre els seus títols més destacats cal citar el de Sacerdot de Maat, que seria comparable al d’un ministre de justícia actual. A l’Antic Egipte Maat era un concepte que englobava totes les virtuts que permetien conserva l’orde emparat en la veritat i la justícia.

Ptahhotep ha passat a la història per ser l’autor d’unes ensenyances catalogades com unes de las grans conquistes espirituals de la humanitat. Escrites fa més 4000 anys Les Ensenyances de Ptahhotep assenten els fonaments morals requerits per a la convivència pacífica entre els sers humans. Van ser redactades amb la intenció de l’autor d’instruir al seu fill i varen ser reescrites durant segles per preservar la seva saviesa. En total s’han conservat 37 màximes, moltes d’elles de plena actualitat i que encaixen perfectament amb el pensament maçònic.