Solsticio de Verano

El nombre de Solsticio proviene del latín solstitium que significa sol quieto. Los solsticios son los momentos del año en los que el Sol alcanza su mayor o menor altura aparente en el cielo, y la duración del día o de la noche son las máximas del año. La existencia de los solsticios se debe a  la inclinación del eje de la Tierra sobre el plano de su órbita, produciéndose dos solsticios en el año, el solsticio de verano alrededor del 21 de junio y el solsticio de invierno alrededor del 21 de diciembre, ambas fechas,  en el hemisferio Norte.

Desde tiempos muy antiguos los dos solsticios han sido celebrados por todo el mundo con diferentes fiestas y rituales relacionadas con el fuego. El Solsticio de Verano es el día más largo del año, a partir del cual empiezan a disminuir el día y a  crecer la noche, por este motivo era y continúa siendo tradición encender hogueras en homenaje al Sol para darle fuerza, para que no se extinga y pueda volver a crecer a partir del solsticio de invierno.

El Solsticio de Invierno celebra esta nueva victoria de la luz sobre las tinieblas que en las distintas culturas se asociaba a los respectivos nacimientos de sus dioses, en Egipto celebraban el nacimiento de Horus, en Persia el de Mitra, en Roma el de Apolo   que denominaban “nacimiento del sol invicto”, los germanos y escandinavos celebraban el nacimiento de Frey, dios del Sol Naciente, los Incas el de Inti, dios del Sol y los cristianos el nacimiento de Jesús.

Los masones también celebramos los dos solsticios anuales que relacionamos con los dos san juanes, San Juan Bautista que se celebra el 24 de Junio y San Juan Evangelista el 27 de diciembre.  Para encontrar la relación  entre san Juan y el Solsticio debemos tener presente que Juan deriva de la palabra  janua que significa puerta. En la Antigua Roma el dios Jano era conocido como el dios de las puertas y era el dios que presidía los solsticios.

Jano era el mediador entre los mortales y los inmortales, el que elevaba las plegarias de los hombres a los pies de las divinidades. Se consideraba a Jano el dios de los solsticios, las «puertas solsticiales» o «puertas del cielo». Así, el solsticio de verano era llamado janua inferni, la "puerta del infierno" o de los hombres, y el solsticio de invierno, janua coeli, la “Puerta del Cielo” o " puerta de los dioses". Jano, además de ser  patrón de los Collegia Fabrofum, las cofradías de constructores,  era para los romanos el dios de la iniciación a los misterios. Era la «puerta», no sólo solsticial, sino también iniciática.

El  Solsticio de Verano o Puerta del Infierno,  era el momento en que los hombres se podían convertir en dioses y el Solsticio de Invierno o Puerta del Cielo, cuando los dioses podían convertirse en hombres,  este solsticio del mes de diciembre recordemos que coincide con los nacimientos de Horus, Mitra, Apolo y Jesús, entre otros.

Durante Solsticio de Verano que es cuando puede abrirse la Puerta del Infierno, también llamada puerta de los hombres, en los cuales estos pueden convertirse en dioses. Para entender la relación del necesario viaje al infierno para alcanzar el cielo debemos tener presente la gran novela iniciática por excelencia que es La Divina Comedia de Dante Alighieri en la cual el poeta encuentra la puerta de ascensión al cielo en el último nivel del infierno que es la misma morada de Lucifer. Allí en las entrañas del infierno Dante toma consciencia de si mismo y redimiendo su mayor pecado asciende hacia el purgatorio para después alcanzar el cielo.

La hoguera de San Juan, también simboliza ese fuego del infierno donde aparte de quemar los malos augurios, las enfermedades, las miserias o  las malas cosechas  debemos quemar lo viejo, aquello que los masones llamamos los  metales que nos impiden avanzar por la senda iniciática. El fuego de San Juan también es el fuego brillante y  purificador que ilumina nuestra esperanza y que nos anuncia que llegará el día  en que la luz vencerá por siempre a nuestras tinieblas porque así lo deseamos.

Reflexions sobre el número 3

Segurament el 3 és el número que més es repeteix a la maçoneria. Trobem per primera vegada aquest número quan truquem a les portes de la institució i passem per 3 aplomacions, després trobem el 3, en el paper triangular on redactem el testament maçònic mentre romanem a la cambra de reflexió. Dins el Temple el 3 es una constant: els tres viatges iniciàtics, el tamboret de tres peus, les tres passes i els tres anys de l’aprenent, les tres columnes, les Tres Grans Llums i els tres dignataris de la lògia, els tres graus maçònics, la triple abraçada fraternal, l’exclamació escocesa, la consigna de Salut, Força i Unió o la de Llibertat, Igualtat i Fraternitat. Aquest són alguns dels exemples de la representació del Tres dins l’imaginari maçònic, però encara n’hi ha molt més. 

Podem pensar que desvetllar els misteris i el veritable significat del número tres és gairebé una feina impossible perquè estem parlant d’un símbol i com a tal és viu i canviant responent al coneixement intel·lectual i no racional que cada temps i col·lectiu, que l’interpreta d’acord al seu bagatge cultural. Però també sabem que des dels temps antics l’home ha cercat respostes a les tres grans preguntes de la vida: qui som? d’on venim? I on anem?, i el coneixement del número tres és el que més ens pot apropar a aquestes respostes

Com a iniciats podem resseguir la Història Sagrada i cercar paral·lelismes que ens ajudin a desvetllar tan gran misteri. D’aquesta manera podem copsar que les tríades cosmogòniques es repeteixen en les distintes cultures. 

Al cristianisme trobem la Sagrada Família i la Santíssima Trinitat que defineix els tres aspectes de Déu. A l’Hinduisme aquesta tríada es representada per la Trimurti integrada per Brama-Visnú-Shiva. A la cultura celta la trinitat es representada per Esus, Tutanis i Taranis, a la nòrdica proto-indoeuropea Odin, Thor y Freia. També podem citar la tríada capitolina Jupiter, Juno y Minera i com no les triades egípcies, la de Memfis integrada per Ptah, Sejmet y Nefertum i la osiríaca formada per Osiris, Isis i Horus.

Al budisme trobem les Tres Joies: Buda, Dharma y Sangha. Al taoisme trobem el Tao, el Yin y el Yang, al Séfer Ietzirá Les Tres Lletres Mares que representen els tres elements primordials de l’Univers (l’alé de Vida, el Foc i l’Aigua).

Pels alquimistes tres són els principis bàsics: el sofre com a principi vital, anònim i inconscient, el mercuri que representa l’ànima i la consciència, i la sal que simbolitza el cos i la matèria. 

Per a uns altres iniciats, el cavallers Templers, el 3 era també un número especial: tres eren les preguntes d’iniciació per a un aspirant, tres les peticions per obtenir el pa, l’aigua i la sal, y tres els vots, la pobresa, la castedat i la obediència.

Per comprendre el 3 hem de començar per l’1 que es representa per un punt i simbolitza l’Origen i el principi Únic del que deriven els principis universals. El dos és la primera parella, es representa per una línia recta i simbolitza la divisió de la Unitat. Es diu que neix del primer moviment d l’1 i consisteix en l’acte de coneixes a si mateix i que produeix la polarització, el subjecte actiu que coneix i el subjecte passiu conegut, és a dir, la dualitat, el Yin i el Yang dins el Tao.

A partir d’aquí podem comprendre el 3 doncs a partir del punt central de la línia recta del número 2 neix el triangle equilàter que representa el 3, la trinitat dels principis i la Unitat dels oposats que es manifesten amb les tres cares del temps (present, passat i futur), els tres colors primaris (blau, grog i vermell) o els tres regnes de la naturalesa (mineral, vegetal i animal), per citar-ne alguns. En aquest punt estem en disposició d’associar el número 3 al tercer element resultant de la dualitat Cel-Terra, es a dir a l’Home, en el qual convergeixen l’aspecte espiritual de l’1 i el material de del 2. Però hem de tenir cura en no confondre els significats del Tres i del Cinc, perquè el tres manifesta la naturalesa divina del home al macrocosmos, es a dir del Cel, i ho fa amb el símbol amb el Delta Sagrat, per la seva banda i el Cinc representa la naturalesa terrenal de l’home al microcosmos de la Terra i es representa amb el pentagrama.

L’Hermetisme del Tres Vegades Gran ens ensenya que l’1 és el Tot que està en Tot i al qual tots els essers hem de retornar. Els maçons trobem aquest missatge en el viatge iniciàtic doncs com a fills de Déu (número 3) viatgen al centre de la Mare Terra (ISIS-VITRIOL) (número dos) per poder ascendir al Cel (número 1) i posar fi d’aquesta manera al viatge de l’heroi.

A l’arbre de la Vida de la Càbala podem interpretar que la primera sefirah , Kether, es la realitat única, el misteri absolut, l’essència pura de la que emanen la resta d’esferes.

La segona esfera Hokhmah, la primera emanació, simbolitza la Saviesa Divina, per la qual la deïtat es coneix a si mateixa, y permet a tot ser reconèixer la Unitat al seu interior.

La tercera esfera, Binah, la Intel·ligència, es la Gran Mare generadora de tots els mons y sers, als que discrimina y forma només per tornar-los novament a l’U. Aquestes tres sefiroths són en realitat una sola. Kether és el coneixement, Hokhmah el subjecte que coneix (actiu) i Binab l’objecte conegut (passiu)

El Tao Te King ho diu d’una altra manera: El Tao crea l’U, l’U el Dos, el Dos crea el Tres, y el Tres ho crea tot.

Per cloure aquesta planxa només recordar que tres són els tocs que ens permeten entrar a l’espai sagrat del temple, en aquest sentit el 3 a part de ser un número sagrat com hem vist, també és un codi secret pels iniciats; i no només això perquè ens podríem endinsar en aspectes molt més subtils i màgics com la relació de les 33 vertebres de la columna vertebral i els 33 graus del R.·. E.·. A.·. A.·. o la del triangle imaginari que el postulant forma quan està entre columnes amb els símbols del Sol i la Lluna i el triangle del anomenat Tercer Ull que formen la glàndula pituïtària i els dos ulls. Però aquestes tríades com la de les Tres Piràmides d’Egipte, els Tres Reis Mags, el triangle Pitagòric i el triangle d’Isis o Sagrat d’Egipte, les tres lleis de la termodinàmica i les tres lleis de la dinàmica de Newton, l’edat de Crist o per què va ressuscitar al tercer dia, tot això i molts més enigmes sobre el número Tres ens enstimulen a continuar aprofundint en el seu simbolisme.

Reflexions sobre el número 2

Estem acostumats a interpretar el número dos com a símbol de dualitat, oposició, diferenciació o discòrdia. En aquest sentit al mon profà contraposem la nit i el dia, la guerra i la pau, la salut i la malaltia, l’home i la dona i moltíssims més exemples. A la lògia trobem aquesta dualitat en els quadres blancs i negres del mosaic, en la Lluna i el Sol, la Columna Nord i la Columna Sud, la Pedra Bruta i la Pedra Polida, el Món Sagrat i el Món Profà, Orient i Occident o Zenit i Nadir.

La visió d’aquesta interpretació no deixa de ser simplista i limitada, i sovint és una font de conflictes morals interns perquè estem educats per adherir-nos a una d’aquestes dues mitats i rebutjar l’altra. De petits ens ensenyen que no tindrem la salvació si transgredim la frontera del pecat. Creixem i ens fem simpatitzants del Barça o del Madrid, de les dretes o de les esquerres, dels catalanistes o dels espanyolistes. Nosaltres i els nostres sempre tenen la raó i els altres són els equivocats donant lloc a la dualitat dels amics i els enemics.

A la nostra institució quan sentim que hem de caminar per la senda de la virtut, inconscientment revifem aquesta dualitat interpretant l’existència de dos camins oposats, el del vici i el de la virtut. ¿I què passa quan els nostres instints afloren? ¿Quan es desperta la libido, la autocomplaença, l’orgull o la vanitat.? ¿Cal que ens flagel·lem com feien a l’Edat Mitja”? ¿Cal reprimir els nostres instints? ¿ Cal alimentar-los des de la discreció o l’excusa?.

Estadísticament els homes mentim un mínim de tres vegades al dia i segurament moltes vegades ho fem condicionats pel conflicte intern de la dualitat. Les respostes a tots aquest conflictes i a totes aquestes preguntes les trobarem si aprofundim en el número 2. Tornem a mirar el temple i cerquem més símbols d’aquesta paritat. A l’entrada viem les dues columnes que sostenen el temple, imprescindibles, sense qualsevol d’elles el temple s’ensorraria. Veiem la massa i el cisell com un únic instrument e indissociable per a realitzar la seva tasca.   Els dos Vigilants sense els quals no podríem obrir els treballs. La verticalitat i la horitzontalitat que ens marca l’esquadra com a camins no excloents. El mateix podem dir dels dos punts que delimiten la recta de la regla de 24 polsades, o les dos puntes del compàs que delimiten l’univers maçònic.

El dos exclou o inclou ens podem preguntar. Els quadres blancs i negres del mosaic simbolitzen la confrontació dels oposats o potser que res es tal com sembla i tot pot ser blanc i negre al mereix temps.  En el món del Tarot la carta número 2 representa la saviesa i sovint s’identifica amb la Reina Isis, la representen asseguda al seu tro, amb el vel, el mosaic de lògia, les dues  Columnes del Temple del Rei Salomó i entre altres símbols guarda el  Llibre de la Llei Sagrada a la seva ma.  Sovint també s’interpreta aquest arcà com a símbol de dualitat entre el món espiritual i el món material, on el vel d’Isis indica que el  Gran Secret no pot ser revelat a l’home.

Personalment no comparteixo aquestes idees de confrontació i dualitat, malgrat ser reals i plausibles crec que podem trobar un raig de llum en un altre dos. El segon principi hermètic que diu “ Com es a dalt és a baix i com es a baix és a dalt”. Aquest principi  de correspondència, no distingeix l’un de l’altre i ens convida a tenir una visió no dual de la realitat, per tan a defugir de la lluita interna amb el nostre jo interior i a integrar al nostre oposat.

Aquesta integració o acceptació, al menys així ara ho crec,  és la que ens permetrà avançar un nou estadi en l’evolució de la nostra consciencia particular. La dualitat que ens permet avançar en la senda iniciàtica no es la vida i la mort, és la mort i la resurrecció, la mort de les coses velles, dels dogmes, dels prejudicis, la mort de la enemistat i de la incomprensió. Ser conscients de la nostra ignorància, reflexionar, acceptar que potser estem equivocats i que les coses no tenen perquè ser com ens pensem ens permetrà veure amb més claredat, i amb el temps, ens alliberarà del laberint de la dualitat.

L’alquímia també ens convida a aquesta integració dels oposats, els alquimistes  no destriaven el gra de la palla, en aquest cas el plom de l’or, o el que es el mateix el vici de la virtut. L’alquímia cercava la regeneració de l’home, la seva transmutació sublim per convertir-se en un déu immortal. No ens hem d’escandalitzar per aspirar a la divinitat, perquè portem la seva llavor,  i  la doctrina sagrada   ens ensenya que al solstici d’estiu es quan s’obri la porta dels homes i aquests es poden convertir en déus de la mateixa manera que els deus es poden convertir en homes durant el Solstici d’Hivern que és quan s’obre la porta dels deus.

Aquesta recerca de la immortalitat, perseguida i perduda  a occident encara es força practicada a la Xina a través del que es coneix com alquímia taoista on per mitjà de la pràctica del  Qi Gong es transmuten les energies interiors de l’home per aconseguir la fusió amb l’esperit col·lectiu que anomenen Dao i d’aquesta manera assolir la immortalitat.

Del Tao en va néixer l’u,

del  l’u el dos,

del dos, el tres

i del tres totes les coses.

Totes les coses porten el Yang a l’esquena i el Yin al davant

I arriben a l’harmonia per la unió d’aquest dos principis que tot ho omplen.

Allò que els homes més detesten es la ofensa, la pobresa i la indignitat.

I malgrat això els savis adopten aquests títols.

Perquè a vegades es guanya perdent I es perd guanyant.

D’altres han ensenyat aquesta màxima que també ensenyo jo.

L'home violent morirà de mort violenta".

Això ho consideraré com la meva guia espiritual.

Estrofa LII del Tao Te King (Lao Tze)

Iniciació

Les religions mistèriques fan referència  als cultes que es van desenvolupar pel Mediterrani  entre els segles VI aC. i IV dC. D’entre aquest cultes destaquen els d’Isis, els de la Mater Magna, Mitra, Eleusis i els misteris bàrquids o dionisíacs.

Aquest cultes van representar per la seva època una democratització social en la que qualsevol ciutadà, indistintament de la seva condició econòmica, social o religiosa podia, de manera voluntària, adscriure’s a un culte determinat. D’aquesta manera gràcies  l’aproximació a la divinitat, adquiria un canvi de mentalitat per mitjà de l’experiència amb el món sagrat a la vegada que accedia als favors divins i la salvació eterna que l’alliberava de la por a la mort.

La iniciació i els ritus de pas caracteritzaven aquests cultes mistèrics i alhora atorgaven als seus fidels un procés que consistia en la separació del món profà, la liminalitat entesa com la opció a la igualtat jeràrquica entre els membres i la fase final de reintegració en la que l’iniciat se sentia membre de ple dret dins de la comunitat.

La iniciació també oferia una situació privilegiada per a sentir la presència i fer-se escoltar per la divinitat, permeten la possibilitat de sentir experiències místiques intenses. Amb la iniciació  també s’aconseguia que la puresa material i espirituals penetrés a la vida del neòfit.

Si bé tot el descrit fins ara era accessible a qualsevol iniciat , també es cert que existien uns ritus de pas secrets que només eren accessibles a sacerdots de rang superior. Amb el temps aquest primers contactes amb la divinitat ha esta denominats Misteris Menors o Misteris d’Isis, doncs aquesta antiga deessa egípcia, a partir del període ptolemaic , adquirir un grau prominent que encara perdura als nostres dies doncs la majoria de deesses de l’antiguitat i la Mare de Dèu  l’assimilaren.

Una obra escrita que ha arribat als nostres dies sobre les cerimònies d’iniciacion al antics cultes mistèrics es La Metamorfosis o l’Ase d’Or d’Apuleu, on l’autor narra en primera persona l’experiència de la seva iniciació en els antics Misteris d’Isis i d’Osiris, que també coneixem com Petits Misteris i Grans Misteris. Apuleu desvetlla la seva iniciació als Misteris de Isis però pràcticament no dona gens d’informació sobre el Grans Misteris.

Per aprofundir en aquest darrers i críptics misteris hem de viatjar a la ciutat egípcia d’Àbidos, on la tradició situa l’enterrament del cap d’Osiris durant la XII Dinastia. En aquesta ciutat  es va edificar un gran temple dedicat a aquest déu i uns segles desprès Seti I va edificar el que coneixem con Osirió i que ha estat identificat pels estudiosos com un important centre iniciàtic on els antics egipcis celebraven les cerimònies d’Iniciació als Misteris d’Osiris, que era el déu que permetia la resurrecció.

L’Osirió era decorat amb representacions del Llibre de les Portes, que segons els egiptòlegs era una guia del Més enllà que permetia al Rei mort navegar al costat del déu Sol per la travessia que el duia a la seva resurrecció. A l’última escena del Llibre de les Portes el déu Nun alça la barca solar que emergeix de les aigües primordials. A la barca Isis i Neftis abracen el Sol, en forma d’escarabat, mentre aquest empeny el disc solar capa la deessa del cel Nut que l’acull.

Aquesta escena d’ascensió al cel s’ha interpretat com la meta del llarg viatge iniciàtic que alguns maçons com René Guenon situen a la porta zodiacal del Solstici d’Estiu  que és, segons diu, quan els homes poden esdevenir déus.

Els aquí presents, com iniciats també hem assolit el compromís de trobar sentit a la nostra iniciació i d’intentar comprendre-la. Sabem que el pas del temps dificulta trobar els orígens llunyans de la nostra institució i les seves possibles connexions amb els antics cultes mistèrics. Malgrat això podem trobar vincles i coincidències amb les cerimònies d’iniciació, el ritu de pas, la recerca del coneixement, la liminalitat social, la dualitat entre el món sagrat i el món profà i la fe amb la transcendència.

Talment com els antics iniciats, l’únic que potser podem afirmar es que tot el que és Sagrat romana ocult doncs la seva naturalesa és críptica. Aquesta màxima ja es coneixia a l’Antic Egipte i així ho manifestava una inscripció al temple de Neith a Sais  on proclamava “ Sóc tot el que ha estat, és i serà. Cap mortal ha estat capaç d’alçar el vel que em cobreix.”